Aquesta darrera setmana, per primer cop, m’ha fet la sensació que a casa nostra estàvem a l’inici de recuperar aquella normalitat gairebé oblidada; amb matisos, però ens hi estem acostant. No em refereixo a l’aixecament de l’estat d’alarma, que també, sinó al fet que per primera vegada en molts mesos hem començat a veure per Figueres visitants, turistes, si es vol, però en tot cas aquells passavolants que venen a passar el dia a la ciutat, un dijous de mercat.
Des de francesos de la Catalunya Nord, fins a gent de tot el país que s’ha arribat fins a Figueres i l’Empordà. Això que ho trobem ara una novetat, fins fa un any i escaig era el més normal del món. Terrasses plenes de gent, comerços actius, passejants pels carrers i passeigs marítims de la nostra costa. La normalitat ens sobta, i tot i que ens agrada, no deixem de veure-la amb un cert recel a mig camí entre la por i la incredulitat que no torni a desaparèixer.
Un element que també s’ha pogut apreciar és que el visitant ha arribat totalment adaptat a la situació que vivim. Això és el més normal del món, però sobta veure-ho igualment. De la mateixa manera que som capaços del pitjor –recordem les escenes acabat d’aixecar l’estat d’alarma–, també ho som del millor, atès que la majoria respecten les mesures mínimes de mascareta i distància de seguretat.
Sembla que, a poc a poc, li guanyem el pols al fràgil equilibri entre salut i activitat econòmica, això vol dir que pel camí hi haurà passes enrere i caldrà ser el màxim de curosos possible; tant se val els percentatges de vacunació o que ens pensem que tenim una salut a prova de bomba.
El virus ha demostrat del que és capaç, no només amb la salut sinó, també, amb les economies de tot el planeta.
No hi ha més remei que adaptar-se al medi, cosa de la qual en som especialistes, i ara que es veu la llum al final del túnel, ser el màxim de responsables per mantenir la gairebé normalitat que hem viscut aquests dies a Figueres i comarca.
