«Pots creure-ho o no, però la nostra supervivència depèn de com escoltem. Sents el que la vida demana de tu?», i la primera resposta que em ve al cap, després de llegir aquesta frase, és: i com vols que senti gairebé res amb tanta fressa com hi ha a l'entorn? Després hi reflexiono i entenc que no es tracta -només- de saber escoltar i, sentir, sinó també de saber mirar i veure, de saber callar quan toca i parlar quan fa falta i, d'estar atenta i alerta per saber què em demana la vida. I entenc aquí, que no es tracta només de la «meva» vida, sinó de la Vida, la que m'envolta i en la qual estic immersa i, doncs, implicada.
La vida, diuen, és una, de la qual cadascun de nosaltres en som una petita peça, semblant al que una cèl·lula del nostre cos és a tot ell. Ens creiem, però, els reis del mambo, amb dret a fer i desfer al nostre gust, a posar els nostres desitjos per sobre de tot sense tenir en compte què representen per al conjunt ni quines repercussions té el fet de satisfer-los. I sense comprendre -ai las!- que tot allò que malbaratem per desídia -que hem malbaratat al llarg dels anys- ens està atrapant en forma de canvi climàtic. Tota acció té els seus efectes. Alguns immediats, altres que arriben al ralentí, uns desitjats i altres no, però el que no podem evitar és que qualsevol cosa que fem tingui les seves conseqüències. Una llei, la de causa-efecte, que ens ensenyen poc, o molt poc, i que penso que és imprescindible per a comprendre moltes coses.
Ara sabem que el petroli s'acaba i que necessitem una transició energètica cap a les energies renovables. Però, si fins ara les trencadisses per treure el petroli de sota terra es feia lluny de casa nostra, ara les centrals eòliques i fotovoltaiques ens cauen a frec. I potser hauríem de començar a prendre consciència que tot allò que es fabrica i produeix per anar a parar a una botiga, a uns grans magatzems, a les lleixes d'un basar o a on sigui, tot esperant un comprador, ha necessitat energia per a fabricar-se. Però, encara més. Doncs també cal energia per a gestionar tot allò que rebutgem i tirem... No obstant això, la cursa pel «més» no para, tot i la pandèmia, i mantenim els desigs de comprar i de tenir, amb l'esperança de ser més feliços... És la trampa que el sistema capitalista fa servir per tenir-nos ben atrapats... mentre tots plegats ens carreguem el planeta i, amb ell, nosaltres mateixos. Podríem parar un moment... i escoltar?
