No ha estat una revetlla avançada, ni un cap d'any enmig de la primavera, però poc li ha faltat. El final de l'estat d'alarma i, amb ell, la desaparició del toc de queda han disparat el desig d'inaugurar el nou període entre joves i no tan joves. I és que les ganes de festa no són sempre directament proporcionals a l'edat dels participants.

Malgrat formar part de la Generació X, i per tant tenir el privilegi d'estar entre els cridats a vacunar-nos aviat, m'agafo la represa amb tranquil·litat. Escolto els amics, coneguts i saludats del sistema sanitari i em parlen amb precaució del període que s'ha obert aquest cap de setmana. Tothom té ganes de passar pàgina, però qualsevol insinuació d'una cinquena onada, preocupa. Hi ha esgotament, molt d'esgotament.

Personalment, se m'ha fet estrany això de no haver d'arribar a casa abans de les deu. Tinc la sort que, d'adolescent, vaig tenir la confiança dels meus pares i el toc de queda no existia a casa. En canvi, tinc amistats per a qui arribar fora d'hora representava l'aplicació de la llei marcial. Tot i això, durant els últims mesos he acceptat de bon grat una rutina imposada amb un nom que, al llarg de la història, tant ha servit per protegir la ciutadania com per a reprimir-la.

En època medieval, un repic de campana avisava de la necessitat d'apagar el foc a la nit en uns habitatges fets de fusta i propensos als incendis. A França, de fet, encara s'anomena couvre-feu (tapa el foc) al nostre toc de queda que també s'ha denominat seny de lladre en referència a les possibles intencions d'aquells que es movien fora d'hores.

Des que va acabar la Guerra Civil, a casa nostra només hem viscut dos tocs de queda: l'infame de Milans del Bosch el 23F i aquest de la pandèmia. Si no volem fer realitat la dita «On n'hi ha dos, n'hi ha tres», ara toca conjurar-nos amb un toc d'alerta que ens eviti tornar enrere.