No queda massa clar si els relats de ciència-ficció, siguin en el camp literari, teatral o cinematogràfic, són fets per persones que tenen una visió de futur, encara que sigui de forma inconscient, i acaba succeint allò que han visualitzat, o els seus relats influencien en l'imaginari col·lectiu que acaba construint allò relatat.

Un dels primers visionaris que jo conec és en Jules Verne (1828-1905), encara que les seves obres estan catalogades com a gènere d'aventures. Però és veritat que en les aventures que va escriure hi apareixen molts temes de ciència-ficció en què incorpora no pocs invents tècnics (Cinc setmanes en Globus, Viatge al centre de la Terra, De la Terra a la Lluna, Vint mil llegües de viatge submarí, La volta al món en 80 dies...) i moltes de les seves idees van acabar sent realitat uns quants anys més tard.

Però avui m'ha cridat l'atenció un article titulat «Como cambiar el mundo mientras escribes», publicat a la revista La Maleta de Portbou, on l'escriptora, crítica cultural i periodista, Laura Fernández, explica que un escriptor, Dean Koontz, va escriure, el 1981, una novel·la titulada Los ojos de la oscuridad (segons l'escriptora, una mediocre trama bèl·lica amb la guerra bacteriològica de fons) en què un virus de laboratori s'escampava pel món matant a tort i a dret. El curiós del cas és que l'escriptor situava els fets a un, per a ell llunyà, 2019, i el laboratori d'on s'escapava el virus es trobava a la ciutat xinesa de Wuhan. Es tracta d'una visió de futur? O és que les ones del pensament, plasmades en paraules, tenen tanta força que poden arribar a ser realitat? Totes dues coses són possibles, i també combinables. Però, si és veritat que es pot canviar el món mentre s'escriu, també es deu poder canviar mentre es parla, es canta, s'actua i es fa qualsevol cosa d'aquelles que fem cada dia, i aquest fet, que sembla que té molts punts de verídic, ens qüestiona terriblement. Què pensem, diem i fem per a millorar aquest món on vivim?

El conjunt d'articles d'aquesta revista estan emmarcats en un títol genèric: «La por i l'esperança, utopies i distopies en la cultura de masses»... i ens fan reflexionar sobre si veritablement les dites masses són -som?- tan manipulables com sembla. I si tenim por de tantes i tantes coses, i ens trobem vivint en un estadi de temor i preocupació que supera amb escreix el de l'esperança, quin futur estem fabricant?