Sí. Necessitem un canvi, un canvi que ha de ser personal i social, autèntic i profund, si volem, si més no, ser capaços d'adaptar-nos als altres canvis que ens vindran des de fora. La maleïda pandèmia ens està dient -ja fa dos anys?- que no anem pas bé com anem. I no es tracta de tocs de queda, confinaments, mascaretes a dojo i vacunes diverses. Es tracta d'un canvi de mentalitat, és a dir, de pensar diferent, de no esperar que la normalitat serà fer el mateix que fèiem abans, sinó que serà i haurà de ser -com deia algú i no recordo qui- una nova normalitat.
Perquè no és normal dormir de dies -excepte els que tenen treball nocturn- i fer dispendi d'energia a les nits; perquè no és normal que vulguem comprar més del que necessitem, ja que per a produir totes aquestes coses fa falta molta -molta!- energia; perquè no és normal llençar tant i tant de menjar quan una gran part de la població pateix gana i mor de malnutrició; perquè no és normal que hi hagi cases buides i persones que visquin en infrahabitatges; perquè no és normal que la riquesa del món es concentri en 26 persones -segons Oxfam- mentre que la resta malda per viure dignament... Per tot això i molt més, perquè no és normal la «normalitat» en la qual hem viscut fins ara, ens toca canviar de xip. Einstein va dir: «No pretenguem que les coses canviïn si sempre fem el mateix. Cap problema pot ser resolt des de la mateixa consciència on s'ha creat». Som capaços, doncs, de mirar des d'una altra perspectiva? A la pel·lícula El club dels poetes morts, el professor animava els seus estudiants a enfilar-se als pupitres per veure la classe des d'una altra perspectiva convidant-los a fer el mateix en altres llocs i aspectes de la seva vida quotidiana.
La rutina, el fet de creure que tot sempre és igual, i serà i ha de ser sempre igual, és un gran error. El món, l'univers, nosaltres mateixos, estem sempre en continu moviment i en canvi constant. No acceptar-ho és negar-nos nosaltres mateixos. Per això cal reflexionar profundament. A escala individual i col·lectiva. I actuar en conseqüència, col·lectivament i individual. No podem pretendre que canviï la societat, si no canviem cadascun de nosaltres, ja que en som part més que important, en som part imprescindible. Tant la pandèmia com el canvi climàtic ens anuncien un canvi sistèmic que farem tant sí com no, de grat o per força.
