Per a molts, és el dia més bonic de l’any. Per a d’altres, un dels més importants quant al seu negoci. I, encara per a uns altres, una bona oportunitat per dir “t’estimo” en veu alta. La veritat és que sol marcar l’arribada del bon temps, de la primavera més assolellada, i de les flors més vermelles. Sigui com sigui, la diada de Sant Jordi és un dia per celebrar. El que es vulgui. El que calgui. L’amor, l’amistat, la cultura.
Després d’una molt mala temporada, aquest 23 d’abril es presentava com una data més que assenyalada al calendari. L’any passat, en ple confinament, hi va haver poques roses i pocs llibres. Per tant, el de fa pocs dies havia de ser, gairebé obligatòriament, un molt bon dia. I ho va ser. El temps ho va permetre i a la ciutat es respirava un bell aire prepandèmic que s’apropava a una relativa normalitat, amb aquesta sent sempre respectuosa amb les mesures de seguretat.
Divendres passat, la gent va tornar als carrers i ho va fer amb la millor companyia possible: els paradistes de Sant Jordi, és a dir, els floristes i els llibreters. Les ciutats i els pobles van esforçar-se al màxim per poder organitzar la celebració en les millors condicions, fent-la compatible amb la pandèmia, i el dia va anar molt més enllà d’això. Als carrers i a les terrasses semblava que s’hi celebraven petites festes.
Segurament per l’emoció de poder tornar a viure un Sant Jordi semblant al d’anys anteriors o possiblement per les ganes de recuperar la celebració perduda de l’any passat, el dia va ser un èxit. Les vendes van superar les esperades, els i les escriptores van firmar tots els llibres que van fer falta i la gent, de nou, va respondre de la millor manera. En el cas de Figueres, no els va importar massa haver de fer cua sota el sol per entrar a la Rambla. Els era igual desplaçar-se fins a la plaça Catalunya per trobar les entitats. Cap d’aquests petits actes podia equiparar-se a l’alegria de poder gaudir de la diada amb certa normalitat.
Les paraules d’aquest breu article intenten fer reviure l’emoció d’aquell dia, però és realment difícil. Hi ha pocs dies igual de bonics que Sant Jordi, i la situació que vivim encara el va fer més especial.
En tot cas, i precisament perquè ens trobem com ens trobem, és imprescindible ser conscients del que vam viure divendres. De fet, alguns diaris parlaven de la diada més esperada de totes, i d’altres es van atrevir a titular alguna cosa així com: “La millor diada”. No sé si la passada va ser la més destacada de les dels darrers anys, i tampoc m’atreveixo a valorar si va ser la més esperada o, directament, la millor de totes. El que sí que puc afirmar és que, encara que fos sota les mascaretes, els somriures van tornar-se a dibuixar i la felicitat va omplir tots els carrers del territori.
Escrivint sobre somriures i felicitat, remarcar que si alguna cosa és Sant Jordi seguint la història de la princesa i el drac, de les roses i els llibres, és un dia perfecte per dir “t’estimo”. I si a aquest bonic fet li sumem que la diada d’aquest any va ser, en part, la tornada de la il·lusió que tots esperàvem, el resum no pot ser més positiu.
