Diuen els diaris que s'està elaborant una llei que posarà cada vegada més difícils les prejubilacions. Resulta que, com que ara ens dona per viure més de vuitanta anys de mitjana, el nostre país necessita més cotitzacions que mai i no està la cosa com per a prescindir-ne.
O sigui que de res servirà el fet d'haver treballat gairebé quaranta anys de les nostres vides per a avançar la merescuda jubilació. Caldrà treballar més anys, ser més vells i suportar unes retallades molt oneroses per qui ho intenti abans d'hora. O, si no, haver nascut abans, en aquells temps en què no transcorrien més de deu anys des que la gent es jubilava fins que Sant Pere els obria les portes del cel.
A mi la decisió no em sembla ni bé ni malament, suposo que actuaris, logaritmes i ments privilegiades que hi entenen més que jo han arribat a aquesta conclusió. Però, dit això, els mateixos i les mateixes que decideixen aquestes cosetes, no estaria de més que també ens expliquessin què ho fa que a la banca o a telefònica les prejubilacions tinguin un «pre» gairebé infinit, succeint-se en moltes ocasions al voltant dels cinquanta, així com, per què tants funcionaris públics poden penjar la samarreta als seixanta. Tot això per no parlar de les jubilacions amb pensions vitalícies dels polítics per haver exercit durant un curt període de la seva vida.
Que m'expliquin també, si us plau, perquè els joves no troben feina i com és que els majors de cinquanta anys que es queden a l'atur corren l'elevat risc de no treballar mai més de la seva vida mentre el mateix mercat laboral que els rebutja va cantant les excel·lències dels «sèniors». I de passada com és que les persones es van quedant sense feina quan encara no han arribat els robots per substituir-los mentre ens diuen que la gran esperança per poder mantenir l'estat del benestar és que les màquines tributin.
Constato molta hipocresia i una autèntica manca de coneixement sobre què és treballar per part dels que decideixen. Un exemple: el ministre que negocia el teletreball de la funció pública és un senyor que mai no va acabar la carrera i que ha ocupat onze càrrecs públics a la seva vida fins a arribar a ministre. Ben segur que, quan el facin fora del ministeri que ocupa, anirà a Europa d'eurodiputat o a un consell d'administració d'una gran companyia. Això sí, pel que sembla balla molt bé, amb aquella alegria, gràcia i desimboltura dels qui tenen la vida solucionada.
