Florentino Pérez i Joan Laporta s'han convertit en els últims defensors d'un llogaret anomenat Superlliga Europea. A diferència d'uns altres irreductibles famosos, Astèrix i Obèlix, la seva aventura ha tingut un curt recorregut. Sense poció màgica, aquesta iniciativa nascuda amb nocturnitat i traïdoria ha acabat convertida en un gol en pròpia porta. La resistència anglesa, la defensa de la UEFA i la manca de suport dels altres grans clubs continentals han abocat el projecte a una via morta.

Gerard Piqué, el millor portaveu del barcelonisme però no del Barça oficial, va sentenciar el projecte poques hores després de néixer: «El futbol pertany als aficionats. Avui més que mai». S'afegia a la línia defensada per altres dirigents, entrenadors, jugadors, polítics i, fins i tot, una monarquia de dol. Una resposta plausible tot i que li ha costat un clatellot com a responsable del nou format de la Copa Davis i de l'Andorra FC on defensa models menys romàntics.

No ens enganyem: fa anys que el futbol va deixar de ser dels socis per convertir-se en un espectacle global. Les estadístiques confirmen que mentre baixa l'assistència d'espectadors als camps, els pressupostos dels equips marquen màxims històrics. Tothom vol els millors al seu camp a un preu inassumible sense altres ingressos com la comercialització i els drets audiovisuals. Aquesta situació afecta sobretot els grans clubs, mentre que aquells que ens són més propers, ni els enflairen. Una escletxa que, amb tota seguretat, hauria ampliat la Superlliga i que convida a reflexionar si l'actual model també és el millor i més sostenible per al futbol «que pertany als aficionats».

Sigui com sigui, allò que ens ha quedat clar és que el futbol manté una força suficient per arraconar de les portades altres temes d'un interès general presumptament superior. Són les coses que té ser l'opi del poble.