Un vell proverbi xinès deia: «Sempre resta quelcom de perfum en la mà que et dona roses». Així ho afirmà Safo, la grega, sis-cents anys abans de Crist: «La rosa és la reina de les flors». «Rosa, que l'amor s'hi posa», es deia abans. Poetes d'arreu i de tots els temps l'han lloada. Com Joan Maragall: «És un jorn radiant de primavera, / udola el vent pitjant les portes closes. / Tot dansa dintre els aires i en la terra / riuen les roses». O Salvador Espriu: «Dormit somnio / com la fosca se'm torna / claror de roses». I Tomàs Garcés: «Aquella gràcia fugitiva / em va deixar entre flames el cor pres. / Ai, que no mor la sentor de les roses / i duc als llavis el record d'un bes!»...
En castellà, esmentarem José de Espronceda: «Fresca, lozana, pura y olorosa, / gala y adorno del pensil florido, / gallarda puesta sobre el ramo erguido, / fragancia esparce la naciente rosa». O José M. Pemán: «El encanto de las rosas / es que, siendo tan hermosas, / no conocen que lo son». I Rubén Darío: «Y, no obstante, la vida es bella / por poseer / la perla, la rosa, la estrella / y la mujer»...
Sembla que l'origen de les roses cal cercar-lo a l'Àsia Central, pels altiplans de l'Iran i el Tibet, muntanyes d'Altai i de l'Himàlaia. Aquesta flor té com a patrona santa Isabel de Portugal, filla de Pere III d'Aragó i Constança de Sicília i cunyada de la regina Elisenda de Montcada. La seva festa se celebra el vuit de juliol.
«La rosa és el somriure de la primavera», asseverà Anacreont, el de Teos, al segle VI abans de Crist. Pierre de Ronsard, al segle XVI, va escriure: «Cuillez dès aujourd'hui les roses de la vie». Llavors, al segle XVII, les paraules de consol de François de Malherbe al senyor Du Périer, en la mort de la seva filla: «Et rose, elle a vécu ce que vivent les roses». I Gustavo Adolfo Bécquer, post-romàntic: «¿Cómo vive esta rosa que has prendido / junto a tu corazón? / Nunca hasta ahora contemplé en la tierra / sobre el volcán la flor». Paraules, ara, del gallec Álvaro Cunqueiro: «Realmente un hombre sentimental no debiera ver nunca cómo se marchitan las rosas, cómo se pone la luna tras oscuros montes, o cómo muere en plena juventud una mujer hermosa».
Deia una antiga llegenda que, un cop expulsats Adam i Eva del Paradís, el Senyor es compadí d'ells i creà les roses, que embelliren el món cada primavera. Però el diable sentí enveja dels humans i va fer que les roses tinguessin espines. En llatí, català, castellà, gallec, portuguès, italià i rus aquesta flor és anomenada rosa; en francès, alemany, anglès, holandès, danès i noruec, rose; en suec, ros; en hongarès, rozsa; en polonès i en txec, roza; en grec, rothón...
Al Reader's Digest, hi vam trobar aquest testimoni romàntic sobre les roses: «El meu marit era de servei a la marina de guerra. En el nostre primer aniversari de boda, a mitja tarda, vaig rebre una caixa amb una dotzena de roses roges, símbol de l'amor. Però les vaig comptar i només n'hi havia onze. En llegir la targeta que les acompanyava, ho vaig entendre tot. Deia: 'Tu ets l'altra'»...
Qui jeu en un llit de roses, es lleva fresc com una rosa i tot ho veu llavors de color de rosa. Breu història amb final feliç, com una novel·la rosa. Sant Jordi, el vint-i-tres d'abril, és el dia del llibre i de les roses.
Roses, per altra banda, és una vila costanera del nostre Empordà, amb una badia preciosa al seu davant, el nom bé s'ho mereix...
