"Com una illa de la mar grega s'albira Cadaqués en l'horitzó de blanca llum» (Montserrat Gallart, Mediterrània, 2018). Les seves arrels gregues són la gràcia més preuada de la cultura empordanesa; la marca la trobem en la toponímia major (Empúries, Pirineu, Roses...) i menor: cap Norfeu, cala Culip (Calipso), Estartit (deessa Astarte), la llegendària illa-ciutat de Cypsela (davant les illes Medes?), el llogarret de Baseia, els farallons del litoral (de falariôn: cobert d'escuma de mar).

Els divuit cants de Somni de Cap de Creus, de Carles Fages de Climent, són prenys del paganisme grecollatí empordanès; Maria Àngels Anglada havia observat en diverses ocasions la semblança entre la plana empordanesa i les de l'Àtica. Hi ha autors (Anna Rubiés) delerosos d'acceptar que la sardana provindria dels periples dels mariners grecs a la nostra costa; també els qui afirmen (Joan Guillamet) que el geni comercial de Figueres -«ciutat en moviment i plena de vida»- li ve de mena emporitana, com reclama ara la campanya municipal Figueres és mercat. La geometria de la seva Rambla evoca una àgora grega segons Ricard Giralt, l'autor del projecte de la seva reforma; una llàstima que vagi perdent la funció de plaça pública i esdevingui una drecera dels vianants cap als carrers botiguers perifèrics. La Societat Coral Erato (1885), que desenvolupà àmplies tasques socials i culturals, mostrava l'esperit hel·lènic de l'ànima figuerenca.

El barri dels Grecs de Roses, documentat ja en època moderna, deriva el seu nom del cultiu del raïm grec. En aquest terreny geòrgic, cal no oblidar que el logo de la DO Empordà representa el rapte de Dionís, la divinitat de la vinya que va convertir els pals i les veles del vaixell segrestador en parres amb els seus pàmpols i penjolls de raïm, i els pirates en dofins. Tenim cellers que recorden aquest vintage en algunes de les seves etiquetes: Ctònia, Ergon, Ino, Io, Nereus, Ninfas, Orni, Rhodes, Sàtirs, Sirenes, Suneus... La malura que va destruir l'economia del país a les darreries del segle XIX també tenia nom grec, innocu aparentment com el Cavall de Troia: fil·loxera (phýllon + xerós, fulla seca).

Cadaqués ha estat considerada per la seva fesomia com la vila marinera més grega fora de la carta geogràfica hel·lènica. L'èxode de l'illa de Symi dels Kontos, mítica nissaga de busos i corallers, i el seu establiment a Cadaqués (Maria Àngels Anglada ens parla a Quadern d'Aram de l'arribada del patriarca Iorgos) sembla una reedició de viatges en l'època precristiana que podrien haver estat reals.

L'amic Pep Vila, historiador de la cultura, s'aventura a pronosticar en un exercici d'ucronia («Melos o quan els grecs desembarcaren a Cadaqués», Revista de Girona, núm. 325) una reconstrucció històrica de l'origen del poble, que comparteix amb l'illa grega parentius com la badia, l'església, les muntanyes sense riquesa botànica, la seva ubicació com a baluard de defensa, cels esmaltats sense núvols, blancs immaculats... Contrastant dues fotografies, una de cada indret, resultaria pelut per a un foraster discernir quina és la vila catalana, quina la de l'arxipèlag de les Cíclades. Això sí, les fotos són dels anys 40 abans de l'impacte del turisme de masses.

Cadaqués té, a més, petjades clàssiques en el seu ric diccionari de topònims, com el paratge marí de Palicorna. Per augmentar la intriga, ens recorda Pep Vila l'etimologia que Joan Coromines proposa per a Cadaqués: kata kairos, «damunt de les roques»; kata kairous («segons el temps») encara podria ser més suggeridor per la dificultat d'amarrar en les seves cales en cas de tempesta. Ras i curt, els navegants grecs es refugiaven en aquest port ocasional, ancorant a Portlligat camí de Rodas i Empòrion.

Versemblant o pura ficció, aquest relat hauria de despertar la musa de narradors disposats a acceptar el repte d'emular El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, de Manuel Brunet (1925), una novel·leta que al meu parer hauria de ser de lectura imprescindible a les escoles de la nostra comarca.