Tornar a dir sí!

Tornar a dir que sí, seguir al servei de l'Església i de l'Evangeli, al servei del Poble de Déu. L'any passat, per culpa del confinament, no es va poder fer la missa crismal, ni la Setmana Santa; les esglésies van estar dotze setmanes sense culte presencial.

L'any passat, amb tot, vaig poder concelebrar la Missa Crismal a la catedral d'Albí (França) el 15 de setembre, en una data ben tardana i fora de la Setmana Santa: va ser aquells dies, en la visita a una família de l'Aveyron, a Occitània, que vaig agafar el coronavirus.

El bisbe Francesc, en l'homilia d'aquest Dimarts Sant passat, ha parlat del servei i de la generositat que comporta el missatge de l'Evangeli proclamat en la paraula i sobretot en l'estil de vida del prevere. I ens ha agraït la col·laboració en el seu ministeri de servidors de la Paraula i dels Sagraments.

En aquest marc de la Setmana Santa, he recuperat un breu article que em va demanar un seminarista de la diòcesi per a una revista que publica el Seminari de Girona. Com que fa ja uns mesos que me'l va demanar, i no ha estat publicat encara, és de suposar que quedi en un calaix de l'equip de redacció. Per això, aprofito per fer-lo públic a través del Setmanari de l'Alt Empordà:

«A prop de complir els cinquanta anys de prevere, recordo els primers gèrmens de vida cristiana a casa, amb el model de vida i l'exemple dels pares, amb el rosari a punta de vespre, quan les noies que aprenien a cosir amb la mare havien marxat, i el pare tornava de les plurals tasques per mantenir la família (carter, pagès, granger...).

Allà vaig descobrir com era de familiar el Pare Déu a qui pregàvem en família (la mare el resava amb el davantal posat i un meu germà a la falda), i com havia de ser de gran, si el pare es treia la boina, cosa que no feia ni davant el rector.

El rector de Celrà, mossèn Josep Ferriol i Carreras (1882 - 1966), qui em va batejar, em va donar la primera comunió, i em va acceptar com a escolà, era fill de Begur, el poble on ara, ja fa tres anys, en soc administrador parroquial. Va ser ell qui primer em va parlar d'anar al seminari, de ser capellà. I ho va fer quan ell tenia l'edat que jo tinc ara! Vuit anys després de la seva mort, el bisbe Jaume Camprodon em va ordenar prevere de la diòcesi de Girona.

La vocació va anar madurant en temps convulsos: el Concili Vaticà II, el maig del 68, en els darrers anys de la Dictadura, i quan molts companys capellans joves s'anaven secularitzant. No va ser fàcil, com no ho és ara, de fer el pas, confiat sols en l'ajuda de Déu.

L'estada de quatre anys (1979 - 1983) com a missioner als Andes del Perú, i els vuit anys de portar la responsabilitat del Col·loqui Europeu de Parròquies (2009 - 2017) han estat fites de maduració, creixement i servei a l'Església. Gràcies a Déu, però, també, al davantal i la boina, als anys del Perú i del CEP».

La Setmana Santa ja estarà passada, quan llegiu aquest article en el setmanari; està encara ben viva mentre l'escric. Conscient que cal passar pel camí de la Creu per arribar a la joia de la Resurrecció i de la vida nova.

En el marc de la primavera, tot i la pandèmia, a l'abril «ho aprenem tot», com diu l'escriptora Ali Smith en el seu llibre Spring (Primavera):

«Abril. Ho aprenem tot, de l'abril. Els dies més freds i més desagradables poden tenir lloc a l'abril. Tant se val. És abril. La paraula que designa el mes Vè del romà aprilis, del llatí aperire: obrir, descobrir, fer accessible o retirar el que sigui que impedeixi que una cosa sigui accessible. També podria ser que en part vingués d'Afrodita, deessa grega de l'amor, la feliç vel·leïtat de la qual amb diversos déus reflecteix la vel·leïtat de sol i pluja que caracteritza el mes. Mes de sacrifici i mes de jocs. Mes de restauració, de festivitat-fertilitat. ... Abril, el mes anàrquic i final, el gran connector de la primavera».

Una lluminosa primavera que, amb les vacunes, ens deslliuri de la pandèmia.