Calbot és un dels mots catalans que, segons Josep-Lluís Carod-Rovira, està amenaçat per desús. Ho va escriure a 113 Paraules per salvar (Ara Llibres, 2010) en què el filòleg i expolític reivindicava l'ús d'aquesta expressió. Ben pensat, vist el nombre de clatellades -o calbots?- que es veuen cada dia a les xarxes socials. Un repartiment a tort i a dret, en què els mitjans de comunicació no en sortim indemnes.
Un dels últims calbots rebuts al Setmanari de l'Alt Empordà ha estat per una notícia de la nostra edició digital dedicada a un culebrot que va per a llarg, la docusèrie sobre Rocío Carrasco. Certament no som un mitjà rosa, ni tampoc la filla de la Jurado és la sirena ni Antonio David el pastor que van descriure Enric Morera i Joan Maragall a L'Empordà. Però l'interès que ha despertat aquest testimoni i sobretot la voluntat de donar visibilitat a les víctimes de la violència masclista eren arguments de prou pes per publicar aquell contingut.
Ens han acostumat a veure la televisió com un espectacle. Un tot per l'audiència on sovint es deshumanitzen els protagonistes fins a convertir-los només en un divertiment. Per això, em sorprèn que la cadena que ha potenciat al llarg de la seva història molts estereotips masclistes, ara vulgui redimir-se amb aquest programa. Disculpeu-me, però no em crec aquesta reconversió.
La violència masclista no és ni una ficció televisiva, ni una realitat llunyana. El Servei d'Informació i Atenció a les Dones de Figueres ha constatat un augment de consultes durant l'últim any i Creu Roja, una intensitat més elevada de les agressions malgrat que s'han reduït les denúncies. Per això, si el programa ha servit perquè es multipliquin les consultes al telèfon d'assistència i atenció a les víctimes de l'Institut Català de les Dones (900 900 120) i del Ministeri d'Igualtat (016) benvingut sigui el seu rebombori encara que ens costi un calbot.
