Quan estudiava la carrera, els professors de Dret ens deien que els advocats havíem d'incorporar en el nostre llenguatge algunes expressions en llatí. Par conditio creditorum, Iuris tantum o la que la pandèmia ha elevat a l'estrellat de la popularitat com és la clàusula Rebus sic stantibus. Són principis generals del dret perfectament traduïbles a qualsevol altre idioma però que, pronunciats en llatí, generen un cert impacte, sobretot de cara als clients, aliens a tot aquest complex món de les lleis.

Per sort o per desgràcia, l'ús d'aquestes expressions (anomenades col·loquialment amb el barbarisme «llantinajus») han caigut en desús i, en canvi, han augmentat substancialment nombrosos anglicismes, igualment traduïbles, que cada vegada gaudeixen de més popularitat probablement pel mateix motiu de l'impacte que generen a l'interlocutor tot i que, en aquests casos, en tinc més dubtes.

És evident que el món evoluciona i cada vegada és més complex, més global i més plural. Innennarity ho explica molt bé. Això ens podria portar a la reflexió sobre si, malgrat les pròpies identitats que tenim cadascú de nosaltres, indefectiblement el món tendeix a uniformitzar-nos, a intentar simplificar les convencions i universalitzar llenguatges.

Una polèmica recent apareixia fa pocs dies a París. L'he llegit, ho reconec, amb un deix de nostàlgia recordant les escapades al país veí que, en aquest últim any, hem après a donar-li un valor del qual no n'érem conscients.

La polèmica, concretament, se situa en el museu del Carnavalet, que està a tocar de la preciosa Place des Voges. Un museu sobre la història de la ciutat de les llums, des de la prehistòria fins avui dia. Aquest museu, actualment tancat per la pandèmia, ha aprofitat aquest malaguanyat període sense visitants per renovar la seva estructura. Una de les novetats que s'hi podrà trobar és la substitució de les referències en números romans per la numeració aràbiga que utilitzem actualment. Descobreixo, a més, que aquest criteri ja s'aplica, ni més ni menys, que al Museu del Louvre (!). Així doncs veurem exposats retrats de Lluís 14 o Felip 4 juntament amb nombroses obres del segle 17è o 19è.

Els motius que al·leguen els responsables del museu és fer més comprensible la història i, en conseqüència, fer-la més propera i accessible a tots els visitants. Arguments que un servidor no posa pas en qüestió, però que fa obrir tota una sèrie de dubtes raonables que ens podrien portar al dilema clàssic de l'ou o la gallina. És a dir, ensenyem i divulguem una determinada nomenclatura o bé la substituïm relegant-la a la seva desaparició? Heus aquí la qüestió.

De moment, també ens han tret els accents diacrítics amb arguments similars. Possiblement d'aquí a poc temps ja resultarà una expressió de màxima erudició literària utilitzar els números romans i posar accents; serà obsolet escriure els noms complets d'esportistes més coneguts pel seu logotip comercial o bé a programes de televisió o ràdio coneguts per les sigles.

Renovar-se o morir. Innovar i evolucionar. Sens dubte, imprescindible. El llenguatge i les convencions, també. Ara bé, no em deixa de provocar una certa melangia haver-me d'acomiadar dels números que ens varen ensenyar «aquells bojos dels romans», que deia l'Obèlix, però que, al cap i a la fi, quelcom ens varen voler deixar fa uns anys des d'Empúries i que forma part del que nosaltres som.