La terra és la meva pàtria, la humanitat la meva família» (Kahlil Gibran). Els que van viure la infantesa i tendra adolescència en edificis de la Benemèrita tenim dos lemes impregnats en els records de les nostres primeres lletres: «Todo por la patria», «El honor es mi divisa». El primer acolliria l'esperit de sacrifici i abnegació, l'austeritat i incomoditats de la vida en una caserna, les dures condicions de la feina en èpoques pretèrites... El segon és el primer article de la Cartilla del Guardia Civil, redactada el 1845 pel creador d'aquest cos armat, el segon duc d'Ahumada, que exigia mantenir aquesta qualitat moral sense màcula, ja que un cop perduda no es recupera mai més. Malgrat els recels i la imatge pejorativa que bascos (picoletos) i catalans (tricornis, piolines) han mantingut dels guàrdies d'alma de charol (García Lorca al Romancero gitano, 1928, blasmava les seves males arts envers el poble rom), el cert és que la Guàrdia Civil va constituir una valorada força de seguretat i pacificació fins a la guerra del 1936, quan es va haver d'alinear per un dels bàndols: el 83% dels guàrdies morts en aquest conflicte fratricida varen ser fidels a la República. Mai abans havien pres part en els freqüents sollevaments militars a l'estat espanyol.

A Catalunya, tenim exemples d'aquesta lleialtat a la constitució republicana en la ficció (el comandant Domènech Roig, de la Comandància de Figueres, al thriller d'Agustí Vehí Remor de serps, 2013) i en la narrativa històrica: els generals José Aranguren Roldán (biografia novel·lada per Lorenzo Silva a Recordarán tu nombre, 2017) i Antonio Escobar Huerta (autor d'unes memòries traslladades al cinema per José Luis Madrid, 1984; sobre el qual José Luis Olaizola va escriure La guerra del general Escobar, 1983).

Tots dos militars d'honor, afusellats (al Camp de la Bota i Montjuïc, respectivament) per rebel·lia a l'alçament nacional (!). La manca de reivindicació durant el franquisme de personatges d'honorabilitat èpica com els esmentats i les convulsions dels anys de la Transició (assalt al Congrés, lluita bruta contra ETA...), han minvat el bon nom d'aquesta institució civil-militar, lloable en moltes tasques com les unitats de salvament o de conservació de la natura (Seprona).

Escric aquest article mogut per l'incompliment clamorós de la missió que l'article 104 de la Constitució li atribueix: protegir l'exercici dels drets i llibertats dels ciutadans. Mai no he entès la brutalitat de l'1-O ni el biaix judicial en l'acceptació d'uns atestats sobre aquella diada i fets anteriors, elaborats por un cos que era part implicada en els afers. Per què no es va encarregar la investigació a l'Ertzaintza o a la Policia Foral de Navarra? (Scotland Yard hauria estat més complicat). El cas dels vuit joves abertzales d'Alsasua acusats inicialment de terrorisme per una baralla de carrer, va posar de manifest la importància que tenen en un procés penal «els detalls [del relat] més que no la veritat». En la pàgina d'agraïments de Recordarán tu nombre, l'autor els fa extensius a l'amic Daniel Baena, «guardia civil en Cataluña y digno heredero, junto a sus compañeros, del espíritu de servicio a esa tierra y a sus gentes que demostró, al precio de su vida, el general Aranguren». Canviaria ara l'escriptor madrileny els elogis del redactat després de conèixer el descrèdit atorgat per l'Audiència Nacional a Baena i el coronel Pérez de los Cobos en el litigi contra el major Trapero per contenir els seus informes dades que no es corresponen amb la realitat? El visceral «Ho tornarem a fer» (colpejar ciutadans pacífics) del cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, el general Pedro Garrido, hauria de suposar la degradació a soldat ras en qualsevol país amb plena democràcia.

A les societats tradicionals mediterrànies, es podia viure sense pàtria, però no sense honor. Pedro Crespo, l'alcalde de Zalamea, deia en al·legat de defensa pròpia: «Al rey la hacienda y la vida / se ha de dar, pero el honor / es patrimonio del alma, / y el alma sólo es de Dios [del poble, en versió laica]». En temps moderns sembla que alguns prefereixen abdicar de l'ètica personal / institucional en benefici d'un concepte sacralitzat; el Todo por la patria inclouria, doncs, la pèrdua irrecuperable de l'honor a canvi d'una entelèquia.