Aquella olor especial que fan quan són nous, el tacte de les pàgines o l'emoció d'entrar a una llibreria i no poder-ne sortir amb les mans buides. No sé si és perquè s'apropa Sant Jordi i l'any passat no ho vam poder celebrar o si és perquè aquests darrers dies he descobert, o millor dit redescobert, un dels millors sentiments quant als llibres: que t'enganxin. No poder parar passant fulla rere fulla, mirar quan falta perquè s'acabi aquell capítol concret o tapar-ne les últimes línies per no descobrir fins al final allò que l'autor no ha volgut que sabessim.

L'excusa de no tenir temps serveix massa vegades per deixar de llegir. Com a mínim, personalment. I qui diu no tenir temps, també pot mencionar veure una sèrie a Netflix o passar hores i hores davant de vídeos curts a Instagram o TikTok amb el mateix resultat: que el llibre que fa mesos que es troba a la tauleta de nit no es mogui i que el seu punt no avanci.

La veritat, és que en el meu cas, ha estat recuperar una mica de temps i trobar l'estona ideal per endinsar-me en històries, personatges i ambientacions. Feia mesos que no tocava, ni tan sols mirava, exactament el mateix llibre que he acabat en poc més de tres dies. I no ho escric com a rècord personal, ni de bon tros. Simplement, per fer-me veure que no hauria d'haver deixat el costum que tenia.

Abans, no fa tant, llegir era una activitat imprescindible més del meu dia a dia i tal com em dutxava només d'haver-me despertat, llegia abans d'anar a dormir. Encara no sé perquè vaig deixar de fer-ho. O potser sí, i simplement no vull acceptar-ho. I estic convençuda que molts han passat o estan passant per la situació que explico. Si més no, sé que alguna amiga comparteix sensacions.

Tot seguit, el que passava era que, després de cert temps, coincidia amb persones molt lectores, d'entre les quals la meva padrina. Anar a casa seva era, i és, com anar a una biblioteca: "espera, agafa aquest", "potser t'agradarà més aquest altre" o "mira, el teu escriptor preferit, té, emporta-te'l", em diu cada vegada que vaig a veure-la. I jo què faig? Agafar tots i cada un dels llibres que em recomana, és clar.

A poc a poc, els vaig llegint. I he de dir que poques vegades s'equivoca deixant-me un llibre o l'altre. Per tant, deixeu-me dir-li, o escriure-li, que si llegeix aquest article, que a més de llibres també en llegeix molts, en part és per ella.

Després d'aquesta anècdota bastant personal de la padrina lectora, m'agradaria recuperar una de les primeres idees; l'emoció dels llibres i l'excusa perfecta per deixar-los: la falta de temps. A vegades, no és que ens en manqui o que no en trobem de temps, simplement que no el busquem prou bé. De fet, estic segura que si el mateix que dediquem, o que dedico, a queixar-me que me'n falta i a posar-lo com a excusa per no llegir, l'invertís a passar pàgines i descobrir històries, llegiria molt més del que llegeixo ara. Això sí, llavors estaria lluny de l'excusa perfecta. I potser, és el que tocaria.