Acabo de llegir les seves memòries de l'exili, un llibre titulat L'aiguamort a la ciutat (Rúbrica editorial, 2004), un llibre que, inicialment, va ser escrit en castellà, i que va ser finalista al Premi Nadal 1964. (Mai va ser publicat en castellà). Un membre del jurat va escriure en un diari de l'època que La charca en la ciudad era la millor novel·la que havia llegit aquell any. I, un altre membre del jurat assegurava que havia optat al guardó fins a la darrera votació. Un cop llegit, em penso que difícilment un jurat podia premiar, el gener de 1964, un llibre que descrivia la brutal repressió dels vencedors contra els innocents.

Quaranta anys després (2004), reescriu en català les seves memòries de l'exili, i el millora amb l'enriquidora dimensió de la distància dels fets. Encara ara, als cent anys, és una dona amb una gran memòria; la Teresa Juvé va rebre la Creu de Sant Jordi el 2010, i és la Degana de les Lletres Catalanes.

Escriu, com ella mateixa diu, una crònica de l'exili de la guerra civil, amb l'excepcionalitat que tracta de l'exili dels innocents: avis, dones, fills (ella tenia 18 anys) fan el camí cap a França uns dies hivernals de 1939. (...) Al bell mig de tot, el factor humà supera la fatalitat. Des d'aquesta perspectiva, la crua obra del seu propi exili, és una clau d'esperança.

La seva filla, Antònia Pallach i Juvé, diu en el prefaci del llibre que «les guerres s'han d'explicar, si no s'hi vol tornar».

Fa un any, quan va començar el confinament, vaig llegir, de la Teresa Juvé, un altre llibre de memòries; aquest sobre la seva vida amb Josep Pallach i Carolà (Figueres, 10 febrer 1920 - L'Hospitalet de Llobregat, 11 gener 1977). El llibre es titula Tu ets jo (Meteora, 2015). Ella explica el contingut amb aquesta introducció: «El meu present és una vida paral·lela al meu passat, perquè sempre visc aquell passat com si el visqués ara».

Tu ets jo és el que molt sovint li repetia el seu marit, Josep Pallach. «Entre nosaltres no hi havia secrets». La Teresa ens brinda molt més que un relat i unes vivències personals; és com una gran fotografia de la seva vida apassionant, farcida d'anècdotes i situacions transcendentals viscudes en primera persona, sense oblidar-se mai d'Ell (així anomena el seu marit), del qual no ha deixat d'estar molt i molt a prop.

L'Antònia explica com es van conèixer els seus pares, a Cotlliure, l'estiu del 1948, quan la Teresa hi és per recuperar la salut, i en Pallach hi arriba convidat per uns amics a passar uns dies de vacances: «Aquell dia, 15 de juliol, baixava del tren que arribava de París un home jove, ulls foscos i cabell castany, trenta anys escassos, que hi venia per gaudir d'uns dies de vacances, per refer-se i retrobar els olors, el cel, el mar i els colors de casa seva. Bé, no del tot de casa seva. Perquè no és aquí, a Cotlliure, casa seva. Casa seva és a Figueres, a l'altre costat d'aquestes muntanyes que de sobte se li han fet tan altes perquè no les pot franquejar. Ell ha fet aquestes dues guerres, s'ha escapat de la presó de Girona i d'una ordre de recerca i captura en contra seva; està organitzant la resistència contra el dictador, és un dels motors del recentment creat Moviment Socialista de Catalunya, un d'aquests homes joves i nous que ja tenen un passat (...), i ja comença a tenir un nom: es diu Josep Pallach. Serà el meu pare».

La Teresa Juvé Acero (Madrid, 7 febrer 1921) viu, des que és viuda, a Esclanyà, municipi de Begur; i com diu ella, tot i viure a dos-cents metres del cementiri on hi ha enterrat en Pallach, mai ha tingut necessitat de visitar-lo al cementiri, perquè «el tinc amb mi».

El 7 de febrer passat la Fundació Josep Pallach (de la qual la Teresa és presidenta d'honor), va encetar l'Any Juvé al Museu del Suro de Palafrugell. Aquesta setmana passada, divendres, 19 de març, a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Begur vaig poder assistir a l'acte on se li va retre un sentit homenatge pels cent anys i en ocasió de l'Any Juvé, quan encara no s'ha acabat l'Any Pallach. També el divendres passat, a Begur, es va fer la presentació del seu darrer llibre publicat: El degollador de Vallvidrera, (Meteora, 2021) impulsat per la Fundació Pallach, el Consell Comarcal del Baix Empordà i l'Ajuntament de Begur.

És la vuitena entrega de la sèrie protagonitzada pel personatge de ficció Jaume Plagumà, portantveus de Felip II. En un marc de finals del segle XVI aporta un reflex dels conflictes socials i la repressió monàrquica. Encara té al calaix mitja dotzena més de novel·les de la saga Plagumà. Material per a seguir llegint, i, amb molt de gust.