El vaig conèixer ja fa uns anys. Mirant-lo als ulls em vaig adonar que estava davant d'una persona que tenia una Síndrome de Down. Els seus ulls i la seva mirada el delataven. Era murri, simpàtic i divertit. Es guanyava l'afecte de les persones amb les quals tractava. De seguida el vaig estimar. Era fàcil fer-ho.

Ens trobàvem tot sovint i sempre intercanviàvem algunes paraules. Coincidíem en acabar la jornada laboral. Sempre anava acompanyat d'una de les persones que més el va estimar i que sempre en tenia cura. Ell es queixava que estava cansat al final del dia. Deia: «Uf, quina feinada que he tingut. Quanta feina he fet...» Escoltant-lo i mirant-lo a la cara, tan expressiva, no em semblava oportú dir-li que tot sovint jo també estava cansada.

En Jordi es desplaçava diàriament en tren per anar a treballar. Potser tenia dret a queixar-se i dir que estava cansat. Estava moltes hores fora de casa. Però sempre en tenia una per dir i era capaç d'arrencar-te un somriure en qualsevol moment. Quan ens trobàvem, amb la seva conversa, em feia el regal de donar-me un final de jornada amable.

Quan el vaig conèixer em varen explicar que havia rebut una atenció precoç. L'atenció precoç està formada per un conjunt de disciplines que tenen la finalitat de promoure un desenvolupament integral i intensiu. S'hi inclouen el control, seguiment i tractament de les malalties i els problemes de salut associats, per permetre fer una vida normal. Però no són diferents dels que reben la resta de persones. La logopèdia és bàsica per a la millora de les habilitats lingüístiques. En Jordi parlava molt bé. La fisioteràpia està destinada a afavorir el desenvolupament motor i la coordinació física. A ell no li agradava gens veure el fisioterapeuta. Es queixava de l'esforç que li suposava cada trobada. La psicoteràpia és útil per tractar problemes emocionals o de comportament. No us podria dir si ell en feia, però sí que puc dir que el seu tracte era amable, que era una persona divertida, clara i transparent. Tot i que es veu que en la intimitat era força tossut. Però no es notava. La teràpia ocupacional va tenir un paper molt important en la seva vida. Quan tornava de la feina, tot i queixar-se, se'l notava feliç. Li devia agradar el que feia. També és molt important la promoció d'una alimentació saludable i el foment de l'autocura.

L'educació especial va destinada a potenciar la capacitat d'aprenentatge. Ell va aprendre coses molt diferents i potser va ser la música que el va fer una persona especial. Perquè molt tard, quan ja ens havia deixat, vaig saber que havia corregut mig món fent de concertista, tocant el violoncel. En saber-ho encara li vaig tenir més respecte. En Jordi era un artista i jo no ho sabia. Ell posava en ordre els sons en el temps i els experts deien que ho feia d'una manera virtuosa. Quina sort que va tenir de poder-ne aprendre i d'interpretar-la davant un públic a qui, diuen que, entusiasmava. En Jordi es va morir d'una malaltia mèdica, com qualsevol altra persona.

Tots tenim una responsabilitat amb les persones que tenen una trisomia 21. La nostra actitud i la de les persones que formen el seu entorn són importants pel seu desenvolupament i integració social.