En la commemoració al Dia Internacional de la Dona Treballadora, xarxes, mitjans i carrers es van omplir de color lila. Tothom va compartir fotografies, vídeos i poemes. Pocs dies després, però, sembla que ningú se'n recorda. És clar que és un dia del qual se n'ha de fer ressò, en què s'ha de compartir i reivindicar-se juntes, però també cal tenir present que no s'ha de fer només en una data tan assenyalada com aquesta.Diverses noies s'han queixat darrerament a Twitter perquè la setmana abans del 8M han rebut múltiples propostes per ser convidades a programes de televisió i de ràdio. Per ser entrevistades o bé per donar la seva opinió sobre la causa feminista. La queixa d'aquestes noies, però, no és la proposta. La seva queixa és que només se les té presents quan s'acosta el dia. L'abans, l'endemà i la resta de dies de l'any que segueixin opinant només a les xarxes. Als platós, als estudis, que hi hagi homes. Com s'ha fet sempre.
Una altra polèmica recent és l'ús que s'ha fet de xiulets de color lila per part dels àrbitres de Primera Divisió, masculina i femenina, i de Segona Divisió, el cap de setmana previ al 8M. El lema? Xiulem tots. És un gest, sí. Simbòlic, molt. Però quina diferència hi ha entre un xiulet negre i un de lila? Què aporta aquest últim? Pràcticament res. La solució no depèn de canviar el color del xiulet, sinó per donar a l'esport femení, sigui quin sigui, la importància que mereix. Només una dada: en els darrers Jocs Olímpics, els de Rio de l'any 2016, l'equip espanyol va aconseguir un total de 17 medalles.
Nou eren, i són, de dones.
La prohibició de les manifestacions feministes a Madrid també és un tema candent. La notícia va arribar quatre dies abans del 8M. Un jutge va ratificar la decisió. La pandèmia és una bona excusa. O podria haver-ho sigut. Però deixa de fer-ho quan s'han permès la resta de manifestacions. De qualsevol mena. Protestes que no poden ni definir-se de com d'ofensives i indignants van arribar a ser.
I tot això sense mencionar la violència masclista. Una violència que és innegablement de gènere i que mata. Per no tractar tampoc els micromasclismes inserits dins del pensament de la gran majoria de la nostra societat. Hi ha comentaris, actituds i fets tan interioritzats que no ens n'adonem. Simplement, els deixem passar i no ho fem per ignorància, sinó perquè no els sabem identificar. La feina, la solució no implica protegir-nos a nosaltres, a les nenes, a les noies i a les dones, sinó l'educació. L'educació d'ells.
Actualment, dies com el 8M o el 25N, dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, s'han convertit en postureig. També en dies estrella per rebre comentaris, generalment masculins, de crítica pura, passada i repulsiva.
No volem que ens deixeu els vostres espais per un dia, que recolliu els infants una tarda o que plegueu vosaltres la roba. Fins que no entengueu la nostra lluita, no deixarem de reivindicar-nos. Per tot això i per mil motius vigents més, seguirem fent-ho.
