El títol que encapçala aquest article és el d'una sardana molt coneguda, composta per Jaume Bonaterra i Dabau el 1955 i amb lletra d'Antoni Vives i Batlle; una sardana, segons els entesos, senzilla en la seva composició però molt del gust dels dansaires per ser alegre i engrescadora. D'aquest compositor es conserva un retrat, pintat per Marià Llavanera, al Museu de l'Empordà de Figueres.
Em refereixo a aquesta sardana perquè fa poc, en una audició feta a Figueres, vaig poder sentir-la i el cert és que em va portar a recordar el Mas Ventós, el que es troba a tocar del monestir de Sant Pere de Rodes i en el camí que porta al Santuari de Sant Onofre, al municipi de Palau-saverdera. Ben bé al costat, a pocs metres del mas, s'obre el conegut com el balcó de l'Empordà on es veu tota la fesomia del golf de Roses i a l'abric d'una plana riallera com és l'empordanesa.
Va ser inevitable que la música em retornés a aquells paratges que, per raó de la pandèmia i les restriccions, semblen tan lluny quan en realitat els tenim ben a prop. Les melodies ja ho tenen, això de portar-nos a llocs on fa temps que no hi posem els peus, aviven el record i proposen un passeig imaginari; la música pot ser un viatge permanent.
De fet, en aquestes darreres setmanes i sospito que les següents, exceptuant la Setmana Santa que potser canviarà la cosa per uns dies, és el moment per retrobar-nos novament amb la nostra comarca i poder gaudir-la en la mesura que les restriccions ho permetin.
En el cas del Mas Ventós, el balcó de l'Empordà i el seu entorn per la serra de Verdera a Sant Pere de Rodes, l'espectacle és únic; i em ve a la memòria un text sobre la badia de Roses del periodista Xavier Febrés: «Damunt la superfície del mar, a la perfecta corba de la badia acabada de despertar pels raigs oblics del sol naixent, es forma una comitiva principesca amb la noblesa heràldica del vell ofici de pescar». Damunt la superfície del mar, i sota el Mas Ventós.
