Resulta que s'està modificant la llei de telecomunicacions que obligava els municipis a tenir cabines telefòniques en funció del nombre de ciutadans, de manera que s'ha obert la veda per demanar-ne la retirada. L'Ajuntament de Figueres ho ha aprofitat per demanar a Telefònica la supressió de les dotze que té repartides per la ciutat.

I malgrat que és una obvietat que ja fa molts anys que no les utilitzem, deixeu-me dir que aquesta decisió em provoca una sensació entre romàntica i nostàlgica que bé mereix un article. Estarem segurament d'acord en el fet que les citades andròmines metàl·liques i de metacrilat amb els seus llampants colors verd i blau no embellien precisament el paisatge urbà, però de la mateixa manera que a un servidor li va doldre que un bon dia s'enderroqués el camp del Far, tot i que feia anys que no s'hi jugava, o que es dissolguessin els Boney M. encara que no n'era especial fan, veure desaparèixer les cabines és una nova prova del pas del temps i d'anar deixant enrere referents que ens han acompanyat al llarg de la vida.

Les cabines telefòniques foren testimonis de molts fets importants de les nostres vides i ens evoquen la infinitat de vegades en les quals les vam utilitzar per comunicar tota mena de novetats o notícies, per contactar amb amics, xicota o família, per donar senyals de vida quan ens trobàvem desplaçats fora de casa. Les mateixes pobres cabines que també eren objecte de la ira i rauxa de la gent al carrer: era habitual que després d'una manifestació multitudinària, de l'ordre que fos, si hi havia desperfectes produïts pel vandalisme, fossin elles el mobiliari urbà més damnificat.

Posats a recordar, a mi m'agradaven més les cabines d'abans, aquelles que estaven tancades pels quatre cantons i que emparaven millor la intimitat de la conversa. Tancar-se dins d'aquelles quatre parets de vidre per parlar era com entrar en un món a part, mentre que els que estaven a fora fent cua per trucar et miraven malament i et manaven la pressa. N'hi havia que es posaven a fumar mentre trucaven per evitar mirades indiscretes i desafiar els de fora tot dient-los. «Agafa paciència que això va per llarg». Admeto que en la meva època teenager, en la qual anava curt de calés, tenia per costum entrar a la de la plaça del Sol a tocar el Sindicat i comprovar si algú s'hi havia deixat una moneda que em pogués fer servei. Com deia, eren altres temps molt anteriors a lleis antitabac i covids, en els quals la salut i els contagis semblaven no preocupar-nos tant com ara.