Aquest mes de març i amb motiu del Dia de la Dona, la-sala.online programa cada cap de setmana un concert de dones artistes. El propòsit és aportar un granet de sorra i donar visibilitat a la situació que viuen a la indústria musical espanyola.

Les quatre artistes -Jessica Mellado, Hatxe Music, Madamme Mustash i Mireia Vilalta- ens han explicat com veuen el paper de la dona en el món de la música. Coincideixen en el fet que la figura de la dona, a tots els estils, com el punk, rock, pop, indie, jazz, entre altres, ha anat en augment i que es veuen més dones instrumentistes, liderant bandes, liderant projectes i empoderant-se. Ara bé, també admeten que encara senten una mirada observadora. «Sempre que em penjo la guitarra sento nervis, pressió (això és bo abans d'una actuació, tenir els nervis i la pressió que tot surti bé) però la majoria de vegades, és pressió inconscient per si estaràs a l'altura davant dels ulls que jutgen, que t'observen atentament. Però a l'altura de qui?», ens comenta la Mireia Vilalta.

Els que encara formen part del present són els comentaris, els quals escolten sovint, del tipus «ja et munto jo l'equip» o «que valenta venir tota sola a tocar». Altres fan referència a l'aspecte físic, com si s'hagués de valorar la seva capacitat en funció de l'aparença: «Posa't maquillatge que sortiràs a la tele». A això, Madamme Mustash respon: «Tinc tantes coses interessants a dir, com tu i el meu outfit no hi té res a veure».

Però aquests comentaris no són nous, com queda ben palès al documental que es va estrenar el dia de la dona Ellas son eléctricas. Les quinze protagonistes, una d'elles Lupe Villar, guitarrista de Sangtraït, eren cantants, instrumentistes i/o lletristes i varen ser les pioneres de l'escena del rock dur i el metal als 80 i 90. Ens expliquen com era llavors el masclisme, els xantatges sexuals que dues d'elles varen patir, les pressions de la indústria per canviar el seu estil i reflexionen sobre les dificultats de conciliació de la maternitat i la seva carrera artística. Els autors d'aquest documental són Leo Cebrián Sanz i Paco Manjón.

«La reivindicació no ha d'estar feta només per dones, sinó per a totes les persones que pugen dalt d'un escenari, juntes, com un únic col·lectiu». És l'Helena Costa, de Hatxe Music, qui ens fa aquesta reflexió a la qual hi afegiríem que, a més, també caldria que se sumessin a la reivindicació tots els perfils que engloba la indústria musical, perfils que van des de la creació, la producció o la promoció. Un 37% de les empreses de la indústria són liderades per dones, tan sols el 14% de les companyies independents compten amb figures femenines a la direcció, mentre que en el cas de les tres grans multinacionals (Sony, Universal i Warner), les presidències estan ocupades per homes. Aquestes dades, bastant reveladores, les trobem a l'Estudio de género en la industria de la Música en España, un estudi presentat aquest mes de febrer, que posa de manifest, amb xifres contrastades, la realitat de la paritat de gènere en aquest àmbit i que ha sigut elaborat per l'Asociación de Mujeres de la Industria de la Musica (MIM). Val molt la pena llegir-lo.

Encara falta un llarg camí cap a la paritat, però esperem que amb la incorporació a l'escenari musical de sales virtuals, com la-sala.online i plataformes com Twitch, que estan democratitzant el sector, arribi un canvi en els pròxims anys i que més aviat que tard, més dones formin part de l'àmbit musical.