Més enllà de la paraula escrita i de la paraula dita, ens embolcallen els fets i la realitat de l'època que vivim.
Avui, mentre compartia el dinar del darrer diumenge d'aquest febrer a casa els pares, en Ramon ens diu: «Existim per la dificultat de tot el que el nostre existir ens aporta per a superar i per a construir. És el que provoca l'avenç i la transformació». I aquest és un fet, segurament «el fet»; perquè sí que val la pena ser-hi i estar-hi per a construir, transformar i evolucionar des de l'arrel «col·lec» de col·lectivitat i amb la consciència que les dificultats actuals i tan crues han de provocar l'impuls perquè cadascuna de nosaltres generi un valor renovat i positiu que, per responsabilitat i per amor, hem de saber traslladar tant a aquelles persones que han tingut cura de nosaltres com també als nostres successors.
També aprofitant de la reflexió del diumenge, llegeixo a la premsa que en el Dia mundial de les malalties minoritàries, Espanya és l'únic país que no reconeix la genètica clínica, i això em porta a refermar-me en «el fet» que, des de la política responsable, cal que treballem per a enllaçar d'una vegada per totes la realitat de la nostra època amb les necessitats que dia a dia veiem, llegim i escoltem.
Perquè és justament l'esperit de superació que ens han ensenyat dins del nucli de la família el que ara, més que mai, cal que traslladem en forma de treball i servei, a tots els nivells i àmbits de la política, a tots els nostres àmbits de vida i relació.
Des de la consciència de Dona Treballadora del 8 de març d'enguany i del de cada any i cada Dia, em pregunto per què a l'antiguitat els homes refusaven d'emmirallar-se en el mirall, i per què en reservaven l'ús a les dones.
El mirall atreu, fascina i captiva, i tot i que l'home grec en va cedir l'ús concret de l'instrument a les dones i el dret fútil de reflectir-hi la seva bellesa, no es va pas privar d'explotar els seus recursos. Val a dir que Sèneca estudia la capacitat del mirall amb efecte retrovisor i reflexiona sobre les artificialitats i les hipèrboles excessives de la seva època.
Aquell imaginari social està evolucionant, tot i que hem de lamentar que els sotracs i les crisis, lluny de reforçar les complementarietats, estan fent aflorar molt punyentment actes de sexisme i de violència que posen en perill la integritat de la Dona i de la Família.
Els nostres millors miralls, els de totes nosaltres, són els que reflecteixen els nostres fets, les nostres paraules i els nostres gestos en pro de la col·lectivitat i de l'avenç per a la construcció de la Catalunya en la qual totes i tots nosaltres ens hi trobem englobades, i no pas com a joc, tant en la seva geometria com en la seva bellesa calidoscòpica. Val la pena!
