Havent sopat rebo un missatge al mòbil d'un grup d'amics, d'aquells de tota la vida -dels que sempre s'ha dit que poden comptar-se amb els dits d'una mà, i és cert-; m'envien la notícia que a principis de març, es complien quaranta-tres anys de l'estrena a Espanya, a Televisió Espanyola, perquè parlo de l'any 1978, quan només hi havia un parell de cadenes de televisió i la ràdio, d'una sèrie que va esdevenir mítica per a molta gent de la meva generació: Mazinger Z.

En el tombant de segle, el 1998, Televisió de Catalunya va tornar a emetre-la traduïda al català, però he d'admetre que, vint anys després, era un simpàtic exercici de nostàlgia que no es podia comparar amb l'impacte que ens va produir en el seu moment inicial.

Aquella fou una de les primeres sèries anime -que venen a ser dibuixos animats d'origen japonès- de ciència-ficció, amb acció trepidant i monstres extraordinaris que arribaven a casa nostra, i va representar un canvi que segons com es miri ha tingut continuïtat fins als nostres dies. De fet, després de la sèrie, amb aquests amics ens trobàvem al carrer, anàvem a algun parc infantil -dels quatre comptats que hi havia llavors a Figueres- per jugar a l'episodi que acabàvem de veure; un joc tan fascinant com sobretot impossible.

De tant en tant tots fem aquests «exercicis de nostàlgia» que ens arriben per un missatge, notícia o recordatori; ens transporten a altres èpoques -per definició de record amable- i amb la idea que aquells van ser els millors temps viscuts; una percepció que sabem, en el jo més íntim, que no és certa, malgrat tot. Uns exercicis que bàsicament posen en evidència que, a poc a poc, ens anem fent grans i això sí que és cert.

L'èxit d'aquesta sèrie va ser mundial, i també amb un sector crític per ser una sèrie que donava una perspectiva de violència, allunyada del que havíem vist en sèries com Marco o Heidi. El mite ha continuat amb diverses seqüeles, però cap com la primera vegada que la vàrem veure.