Si un lloc exemplifica millor que cap altre la importància de la nàutica en el nostre sistema econòmic i turístic, aquest és Empuriabrava. Aquesta urbanització castellonina es va planificar, a principi dels anys seixanta, com una gran estació marinera que havia de potenciar el binomi habitatge-navegació a partir de la seva extensa xarxa de canals i la seva situació privilegiada al cor de la badia de Roses.

Charlotte Benenson, advocada francesa amb casa a Empuriabrava, va descobrir la marina «per casualitat, a finals dels anys setanta, quan vam aturar-nos baixant de Cadaqués després d'haver visitat el cap de Creus i l'exterior de la casa de Dalí a Portlligat. N'havíem sentit a parlar i vam quedar meravellats del concepte que proposava la nova urbanització. Havíem visitat la que el govern del nostre país havia començat a potenciar a Sant Cebrià, però aquesta ens va captivar en tots sentits».

Els Benenson van fer un primer pas, durant diversos estius, llogant un apartament per a passar-hi les vacances. «Uns altres amics ja s'havien fet una casa i tenien un veler propi, amb el qual sortíem a navegar per la Badia, cap al cap de Creus, l'Escala o el cap de Begur», relata. Amb el temps, ella i el qui aleshores era el seu marit, Julien, van adquirir una propietat amb amarratge en un sector tranquil de la marina. Eren de sortida diària «encara que fes mal temps. Només ens aturava la tramuntana, si era molt forta i mai vam arriscar-nos, si sabíem que l'entrada de retorn podia ser complicada, perquè la bocana té els seus perills, si no la coneixes bé».

Charlotte i Julien es van separar, i ella ha continuat venint cada any a Empuriabrava, primer amb els fills i ara amb els nets, «uns apassionats del mar!», destaca. Només lamenta que la pandèmia ho ha aturat tot. Ja té cap a vuitanta anys, coqueta i gelosa de la seva imatge, no li agrada sortir a les fotos. Un problema de salut l'ha allunyada, aquests darrers anys, de la seva estimada navegació. Ara, com molta altra gent, es conforma a passejar acompanyada fins a l'extrem del passeig Marítim que confronta amb el canal principal: «Hi vaig amb tota l'emoció del món, sobretot a primera hora del matí o a partir de mitja tarda, quan els iots, velers i llanxes surten o tornen. És un espectacle. I no estic mai sola!».

No costa gens verificar la seva afirmació. El moll lateral sol i el del costat de la platja petita, solen ser plens d'admiradors i curiosos d'aquest art de navegar per al qual Charlotte només té un però: «Em molesta molt la fressa de motors quan hi ha navegants que, tan bon punt surten de la punta de la bocana, posen la velocitat al límit per endinsar-se a la badia. Haurien de pensar en la gent que és allà, a la platja o en els dos espigons. Inclús els de les cases de primera línia, el soroll és important».

I és que costaria entendre Empuriabrava sense les seves barques i la gent que navega amb elles. En temps de pandèmia, els qui han pogut sortir a la mar han trobat «un sentit de llibertat indescriptible, com el que jo tenia cada vegada que ho fèiem. Navegar és un esport complet», recorda amb nostàlgia la nostra protagonista.