A finals de febrer sol recordar-se la mort d'un dels poetes més rellevants del segle XX, Antonio Machado, a Cotlliure, fugint d'una guerra perduda anant cap a un exili que li fou breu, atès que hi morí poques setmanes després de travessar la frontera espanyola per Portbou. Un camí sense retorn.
Des de fa anys, aquesta tomba ha estat centre de pelegrinatge per retre homenatge al poeta i, també, com un espai de record permanent a aquella República que va significar molt, va obrir moltes esperances, però que va acabar malament. De fet és un espai recurrent, de visita obligada, i des de l'Empordà són pocs els que no hi han anat alguna vegada perquè, a més, tenim aquest veïnatge amb el Rosselló que ens enganxa a un pas; a un tir de pedra.
Fa més de vuitanta anys, estàvem a la mateixa distància, però ens separava un món sencer, que es fa difícil definir en poques línies però que vindria a explicar-se com un èxode massiu fugint de la destrucció poc abans que es tanqués el país, amb pany i forrellat, durant gairebé quaranta anys. Machado passa poc abans per Barcelona i Figueres, com desenes de milers de persones.
Sé que un grup de figuerencs, o potser més d'un grup, solen acostar-se fins a Cotlliure pels volts de finals de febrer; una petita excursió per fer un tomb pel mercat, passejar pel port de Cotlliure, potser dinar, i acostar-se fins a la tomba del poeta a través de la Rue de la Republique i recitar uns versos. Jo també ho he fet, tot i que amb les actuals circumstàncies no és possible.
Aquest petit poble del Rosselló amb gairebé tres mil habitants, té molts altres encants culinaris o paisatgístics, i un passat lligat amb l'art i la cultura, amb noms com Henri Matisse, Pablo Picasso -aquest també a Ceret i Figueres-, Paul Signac, Patrick O'Brien o Juan Gris, entre altres que han ajudat a donar-li projecció.
I nosaltres, també hi tenim una tomba a Cotlliure que parla de poesia, llibertat i, en certa manera, una immensa tristesa.
