02 de març de 2021
02.03.2021
L'Empordà
MAR D'AMUNT

Machado fins a Cotlliure

"Corpus Barga els digué que Antonio Machado era per als espanyols com Paul Valéry per als francesos..."

01.03.2021 | 19:09
La tomba d'Antonio Machado a Cotlliure

De poetes en llengua castellana n'hi ha dos que em van arribar al cor, ja des dels temps del batxiller: Antonio Machado i Federico García Lorca. Avui li toca al primer: «Allà, en las tierras altas, / por donde traza el Duero / su curva de ballesta / en torno a Soria entre plomizos cerros / y manchas de raídos encinares, / mi corazón está vagando en sueños... / ¿No ves, Leonor, los álamos del río / con sus ramajes yertos?»... També: «Oh, tierra triste y noble, / la de los altos llanos y yermos y roquedas, / los campos sin arados, regatos ni arboledas, / decrépitas ciudades, caminos sin mesones / y atónitos palurdos sin danzas ni canciones / que aún van abandonando el mortecino hogar, / como tus largos ríos, Castilla, hacia la mar. / Castilla miserable, ayer dominadora, / que envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora»...

Germà del també poeta Manuel, Antonio Machado va néixer a Sevilla el 1875 i morí exiliat a Cotlliure el 1939. Ell, amb la mare i altres familiars, arribà a Barcelona l'abril del 1938, fugint de l'avançada de l'exèrcit dit nacional. Machado estava llavors seriosament malalt del cor. A la seva malaltia, s'hi afegien les condicions difícils i les privacions que es patien aquells dies. Potser també influí en tot plegat la convicció que la guerra estava perduda.

A mitjanit del 22 de gener de 1939, la família Machado abandonà Barcelona. L'endemà arribaren a Girona, que també patia l'atac de les bombes. La colla fugitiva es refugià a can Santamaria, a Raset, prop de Cervià de Ter. Allà restaren del 23 al 26 de gener. Les converses a la taula freqüentment eren interrompudes pels bombardejos. El metge que atengué Machado llavors fou el doctor Josep Puche, deixeble d'August Pi i Sunyer. De Barcelona a Cervera de la Marenda compartiren l'itinerari amb Josep Pous i Pagès, figuerenc, Carles Riba, Corpus Barga i Joan Roure. L'última nit a Catalunya la passaren al mas Faixat, de Viladasens. El viatge, però, continuà a l'alba. Abandonaren la carretera de la Jonquera i triaren la de Portbou, menys concorreguda. Els policies francesos no els permetien l'entrada, de bell antuvi. Corpus Barga els digué que Antonio Machado era per als espanyols com Paul Valéry per als francesos...

Així passaren a Cervera de la Marenda. Després, van anar fins a Cotlliure, on el poeta sevillà va morir el dia 22 de febrer d'aquell any 1939, ara ha fet vuitanta-dos anys. «Caminante, son tus huellas / el camino y nada más. / Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / Al andar se hace el camino / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca / se ha de volver a pisar. / Caminante, no hay camino / sino estelas en la mar»...

«Yo voy soñando caminos / de la tarde. Las colinas / doradas, los verdes pinos, / las polvorientas encinas... / ¿Adónde el camino irá? / Yo voy cantando, viajero / a lo largo del sendero... / La tarde cayendo está».

Sempre portà al cor el poeta la terra de Sòria, on exercí de professor de francès a l'institut i on es casà amb Leonor Izquierdo, bella noia que llavors tenia només quinze anys, el poeta trenta-quatre. Quan ella morí, va escriure aquests versos: «Señor, ya me arrancaste lo que yo más quería, / oye otra vez, Dios mío, mi corazón clamar. / Tu voluntad se hizo, Señor, contra la mía. / Señor, ya estamos solos mi corazón y el mar».

Acabem amb aquests versos, escrits sens dubte per un poeta enamorat: «Dicen que el hombre no es hombre / mientras no oye su nombre / de labios de una mujer»...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook