Bibliotecàries, història d'una evolució de dones essencials

Com el d'infermera, el de secretària i d'altres, de més o menys formació acadèmica, el rol de bibliotecària ha estat tradicionalment femení, i marcadament vocacional. En els seus inicis, en el món anglosaxó, era una forma d'alliberament domèstic de les dones cultes, que cercaven una forma de promoció social, d'emancipació i de lluita pels drets d'igualtat de gènere. En tractar-se d'una ocupació amb poc risc físic i escassa remuneració salarial, no suposava un repte per a la condició dominant masculina de pater familias.

A les primeries del segle XX, el sufragisme es va afegir a la tasca de resistència i combat ideològic per assolir la igualtat de gèneres i fer arribar arreu la cultura -els llibres- sense distinció de sexe o creença polític. En paraules d'una llegendària bibliotecària catalana, Concepció Carreras, «ser bibliotecària és una mica treballar per la llibertat». Aquí la polisèmia del mot llatí liber és il·luminadora: llibre, lliure.

Com en tantes altres professions, l'escletxa de prestigi i de nòmina encara subsisteix. El 2015, el 83% dels llocs laborals de les biblioteques nord-americanes les ocupaven dones, malgrat que el seu sou anual era quatre mil dòlars, inferior al d'un col·lega amb pantalons i americana. Les dones sovint han estat bandejades en la història de les grans fites de la professió; els alts càrrecs com el de Librarian of Congress o el de president de l'American Library Association (creada el 1876) han estat atorgats normalment a homes. Excepcions femenines, són els noms mítics de Theresa Elmendorf (elegida el 1911 cap de l'ALA), i més recentment Carla Hayden, nomenada LoC per Barack Obama: la primera dona, i a més afroamericana, a aconseguir-ho. La segregació vertical també va minvant a l'estat i al territori català: actualment, tant la directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya com la de la Biblioteca de Catalunya són dones.

L'estereotip pejoratiu de spinster (dona soltera) anava associat a la condició consolidada de bibliotecària. En el cas dels EUA i Gran Bretanya, hi ha una explicació en part demogràfica (la Guerra Civil i la Primera Guerra Mundial havien provocat una reducció dràstica del nombre de barons en edat d'aparellament); en establir-se les biblioteques universitàries amb horaris extensius fins a l'hora de la Ventafocs, es considerava que només podien accedir als torns laborals dones sense càrregues familiars. Una cosa semblant va passar amb les pioneres de les biblioteques catalanes.

A la novel·la de Joaquim Casas, La insòlita aventura d'Elisenda Camprubí (1956), s'ofereix el prototip de la bibliotecària de la primera meitat del segle XX: «El senyor Anton sabia que les dones saberudes poden entrar de funcionàries a l'Ajuntament o de bibliotecàries a qualsevol institució de pro. Però estava convençut que amb aquelles armes solament no hi havia pas dona capaç d'enganxar pel ganyot cap home.». (cap. 1). L'Elisenda era saberuda, però també lletja com un pecat. Amb la dictadura de Franco, a les bibliotecàries se'ls va prohibir treballar, si eren casades. Moltes (algunes?), tot i les represàlies, van resistir.

L'Escola Superior de Bibliotecàries es va establir el 1915, amb un claustre de professors de traca i mocador (Pompeu Fabra, Eugeni d'Ors, Carles Riba...). La primera promoció ocupà les places de les quatre biblioteques populars de la Mancomunitat, entre elles la d'Olot (1918). L'escola es va concebre per ser un seminari de dones missioneres de la cultura, més aptes per les seves qualitats peculiars i sentit de l'abnegació: la delicadesa en el tracte envers els usuaris i els objectes, una remuneració econòmica més baixa que si s'hagués tractat d'un planter masculí, una feina que representava una bona font d'instrucció i prestigi laboral, perquè possibilitava (sobretot a causa dels trasllats) una vida independent.

Entrar a l'Escola de Bibliotecàries suposava una bona preparació prèvia (a l'abast de la classe burgesa), una selectivitat per a la qual els coneixements d'idiomes moderns eren clau; a l'escola també s'aprenien el llatí i el grec. Les biblioteques populars anaven dirigides a tota mena de lectors: d'alt nivell, i també a obrers i classes mitjanes; obrien en horaris de vespres i els diumenges. El projecte inicial d'Eugeni d'Ors dificultava la possibilitat de casar-se i formar una família: «Les bibliotecàries hauran de ser exemptes de responsabilitats alienes al sacrificat horari de la biblioteca, que obrirà des de la posta de sol fins a les deu de la nit».

En les diverses etapes històriques del seu funcionament (biblioteca popular, pública, arxius..) i facetes (entitats privades, jutjats, col·legi d'advocats ...) les bibliotecàries catalanes han fet una gran aportació a la cultura del país, en les tasques d'organització, promoció, servei i dinamització. També ha estat habitual el cas que moltes de les més reconegudes hagin compartit altres afeccions artístiques, sobretot el conreu de la mateixa literatura. Tenim diversos exemples del Philip Larkin britànic en versió femenina, Rosa Leveroni seria tal vegada la més coneguda, juntament amb la nostrada Montserrat Vayreda, que n'exercí a l'Institut d'Estudis Empordanesos.

A Espanya va ser èpica la feina de l'aragonesa María Moliner en la confecció del Diccionario del uso del español. A Catalunya també les biblioteques han estat bressol de grans filòlegues, documentalistes, i heroïnes intrèpides! Avui dia gaudim del servei dels book carts (disculpeu l'anglicisme) que ens porten llibres a les platges. Al llarg de la guerra civil, les bibliotecàries viatjaven en bibliobusos per prestar material de lectura als soldats de les trinxeres. Joana Raspall (1913-2013) va contribuir a salvar de la destrucció molts llibres catalans durant aquell període; Montserrat Roca i Junyent (1927-2012) va esdevenir una Espàrtac que va emancipar els usuaris dels servilismes dels horaris restringits i la inaccessibilitat a la documentació emmagatzemada. Durant el franquisme, les biblioteques esdevindrien espais de socialització i els dietaris que redactaven i conservaven les seves administradores, font de documentació i retrat de l'època.

Exemples a l'Alt Empordà

I les bibliotecàries empordaneses? L'orla d'honor la inaugura la llançanenca Justa Balló Salvà (1899-1993), de currículum laboral força nòmada, que va treballar com a auxiliar a la Biblioteca Popular de Figueres, va fer estada a Anglaterra per estudiar les county libraries, model que traslladaria a la Xarxa de Biblioteques Populars, i que va promoure el ja esmentat Servei de Biblioteques del Front. La figuerenca Adela Riera (1900-1959) va ser bibliotecària de la Biblioteca Popular de Figueres, creada per la Mancomunitat el 1922. Una altra figuerenca d'anomenada va ser Dolores Ubanell Trayter (1900-1982), una de les creadores de l'Instituto de Bibliotecarias, que va organitzar i administrar algunes de les primeres biblioteques de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares: Eivissa, Torroella de Montgrí (1934), i la de Figueres (1951), d'una arquitectura academicista, on va romandre fins a la seva jubilació el 1965. La "Sra. Lola" va encetar una nissaga que va prosseguir la seva filla M. Teresa (Mercedes) Crumols, que va exercir de bibliotecària a Figueres, i la seva néta Núria Crumols Pey, que va desenvolupar la seva carrera en biblioteques universitàries i hospitalàries barcelonines.

Adela Riera, bibliotecària figuerenca. ARXIU FAMÍLIA ROCA

Polifacètica va resultar la també figuerenca Maria (Marisa) Novell Picó (1914-1969), bibliotecària durant uns anys a partir de l'abril de 1936 a la Universitat de Barcelona, aleshores Universitat Autònoma, que es dedicà també a la docència (filosofia, història, literatura) a l'Escola Tècnic Eulàlia, i a la literatura, escrivint novel·les per a joves i col·laboracions per a Cavall Fort, recollides pòstumament en el llibre Viatge per la història de Catalunya (1975). També varen exercir la seva professió en la ciutat comtal la figuerenca Montserrat Soler Puntonet (1929-2018), qui després de treballar en entitats particulars va arribar a ser professora de l'Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona, així com la llançanenca Ma. del Carme Illa Munné (1930), professora de Bibliografia a l'EBDB, col·laboradora en diverses publicacions i reconeguda exlibrista.

De més recent petjada són l'agullenenca Maria Perxés (1927-2015), dinamitzadora de la vida cultural de la capital empordanesa dels anys 60 als 90, treballadora i directora de la Biblioteca Popular de Figueres (1952-1992), també bibliotecària durant una dècada (1998-2009) a l'Institut d'Estudis Empordanesos, de la junta de la qual formava part. Sens dubte la bibliotecària més longeva (mig segle de devoció) de la història de la biblioteconomia de la comarca, tal vegada del país. I la polifacètica (Joventuts Musicals, Òmnium Cultural, regidora pel PSC a l'ajuntament de la seva ciutat natal...) trajectòria de l'enyorada Rosa Maria Ymbert (1945-2005), que va prosseguir la feina de la Dolores Ubanell al front de la biblioteca de la Caixa de Pensions, fins a la seva clausura.

La Biblioteca Pública de Figueres, Carles Fages de Climent (traslladada a la seva seu actual l'any 2000, i dirigida per la Lluïsa Vidal fins al relleu per part de la Nati Vilanova) en societat amb l'altra gran biblioteca pública comarcal (la Jaume Vicens Vives de Roses, inaugurada el 1990, avui dia menada per la Pilar Cortés) representen el nou estil de fer dels edificis amb vetustos "caixons-armaris de llibres". Aquests locals han augmentat el seu protagonisme com a centres de socialització i de cultura (hemeroteca, videoteca, fonoteca, sales d'ordinadors, sales de conferències, racons infantils i juvenils...). Les seves plantilles continuen essent primordialment femenines (tenim un bibliotecari-escriptor a l'edifici de la Plaça del Sol!).

Les biblioteques afronten nous reptes, les seves treballadores també. Si aquests espais de lleure i formació han de mantenir la seva essència de fer que els ciutadans, mitjançant la lectura, tinguem un pensament més ric i crític, cal que valorem en la seva justa mesura la figura de custòdies de la paraula escrita en format paper i digital d'aquestes dones, justament deslliurades del sentiment de congregació infligit pel pare i dandi del Noucentisme en la seva "Oració de les bibliotecàries". I ara, durant la segona temporada de pandèmia, necessitem més llibres i cultura que mai.

Llegiu més informació sobre el Dia de la Dona Treballadora a l'Alt Empordà.