23 de febrer de 2021
23.02.2021
L'Empordà
Mirall trencat

Gràcies, Arcadi!

"Et sembla que no tens més forces i ell planteja arguments per seguir lluitant, per no defallir, per trencar esquemes i tirar endavant lluites compartides"

22.02.2021 | 19:17
Gràcies, Arcadi!

Parles 28 minuts i sis segons amb ell i et dona vint titulars magnífics. El món s'enfonsa i ell transmet solucions, idees i ètica per mantenir-lo dret. Et sembla que no tens més forces i ell planteja arguments per seguir lluitant, per no defallir, per trencar esquemes i tirar endavant lluites compartides. Es diu Arcadi, és conscient que està a l'últim tram de la seva vida i de cop deixa anar: «Estic molt fotut, però soc extraordinàriament feliç».

L'Arcadi Oliveres, un economista que volia estudiar polítiques, ens ha sacsejat tantes vegades que pensàvem que no ens podia sorprendre. I ara, ens sorprèn per com encara la mort. Per casa seva, malgrat el cansament i la malaltia, hi corren els nets i de manera ordenada hi passen amistats a acomiadar-se'n i periodistes per entrevistar-lo. Els últims cops que havíem quedat ho fèiem en algun cafè al voltant de la plaça de Catalunya. «A prop dels Ferrocarrils. On vulguis», deia. Mai tenia un no. Tant si era per una entrevista llarga com per donar el seu parer. Jo sempre hi anava abans per no fer tard. I ell arribava a l'hora, decidit i queixant-se que per l'edat tot se li feia una mica més complicat. Les dificultats eren de mobilitat, perquè de ment i discurs no havia perdut ni una mica de brillantor, ni de saviesa, ni de pedagogia, ni de lucidesa. El seu únic criteri per respondre a tot el que se li proposava era que li cabés a l'agenda. Mai pensava en el rèdit que en trauria ni en la «importància» de qui ho convocava. I és que aquesta manera de ser també és revolucionària.

Arcadi Oliveres, fotografiat per Robert Ramos

A Figueres havia participat en cicles d'Atenea parlant d'economia amb aquell discurs tan planer com contundent. El recordo sobretot, fa molts anys, un dissabte en tot d'actes sobre l'objecció de consciència. Carrer i lluites compartides. Ets dels pocs referents que ens queden, Arcadi. Ets lliçó de pensament i d'actes. No s'hi val una cosa sense l'altra. Ara que vivim en pandèmia, ens recordes que la fam al món mata més que totes les pandèmies juntes. I que es pot resoldre i que si no s'hi posa solució és perquè algú no ho vol. I aquestes coses, Arcadi, fa tanta falta recordar-les. Com que l'economia ha d'estar al servei de les persones i que qui ens mana no ens pot dir que no hi ha diners, perquè cada dia es gasten 56 milions d'euros en un exèrcit espanyol que no té cap sentit. «Aberrant», dius tu quan parles d'exèrcits i armes. N'hi hauria mil, però una de les coses que t'he sentit dir que més m'agraden és aquesta: «El que fem i el que no fem ha de tenir coherència».

«No hem de perdre mai l'esperança», repeteixes i repeteixes. Ets generositat. I només et podem dir: Gràcies, Arcadi!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook