Gràcies, Arcadi!

Parles 28 minuts i sis segons amb ell i et dona vint titulars magnífics. El món s'enfonsa i ell transmet solucions, idees i ètica per mantenir-lo dret. Et sembla que no tens més forces i ell planteja arguments per seguir lluitant, per no defallir, per trencar esquemes i tirar endavant lluites compartides. Es diu Arcadi, és conscient que està a l'últim tram de la seva vida i de cop deixa anar: «Estic molt fotut, però soc extraordinàriament feliç».L'Arcadi Oliveres, un economista que volia estudiar polítiques, ens ha sacsejat tantes vegades que pensàvem que no ens podia sorprendre. I ara, ens sorprèn per com encara la mort. Per casa seva, malgrat el cansament i la malaltia, hi corren els nets i de manera ordenada hi passen amistats a acomiadar-se'n i periodistes per entrevistar-lo. Els últims cops que havíem quedat ho fèiem en algun cafè al voltant de la plaça de Catalunya. «A prop dels Ferrocarrils. On vulguis», deia. Mai tenia un no. Tant si era per una entrevista llarga com per donar el seu parer. Jo sempre hi anava abans per no fer tard. I ell arribava a l'hora, decidit i queixant-se que per l'edat tot se li feia una mica més complicat. Les dificultats eren de mobilitat, perquè de ment i discurs no havia perdut ni una mica de brillantor, ni de saviesa, ni de pedagogia, ni de lucidesa. El seu únic criteri per respondre a tot el que se li proposava era que li cabés a l'agenda. Mai pensava en el rèdit que en trauria ni en la «importància» de qui ho convocava. I és que aquesta manera de ser també és revolucionària.