23 de febrer de 2021
23.02.2021
L'Empordà

Una excusa per celebrar

"La meva mare em va fer veure que no tot és blanc o negre. Que cadascú ha de poder celebrar allò que li vingui de gust, quan li vingui de gust"

22.02.2021 | 19:21
L'autora de l'article, l'estudiant de Periodisme i Humanitats a la UPF, Gemma Alegrí.

Tot i la insistència de la meva mare, no recordo haver celebrat gaires sants valentins. Aquest any, quan va decidir dinar al menjador amb la taula molt ben parada i acabar amb un bonic pastís en forma de cor, li vaig dir el que se sol dir: «Aquí no ho celebrem». Ella, decidida, no es va pensar dues vegades la resposta: «Amb el que estem vivint, el més important és celebrar». Ràpidament, no només vaig veure que no podia rebatre-li l'argument, sinó que, a més, tenia raó.

Gairebé un any després de l'inici d'aquesta pandèmia que ha deixat cases i cors buits, que ha amagat somriures a sota de mascaretes i que ha canviat totes i cada una de les nostres rutines, passem la gran part del nostre temps desitjant acabar el que estem fent, sortir de la feina i desconnectar. Intentem trobar aquells cinc minuts de no fer res cada dia i, moltes vegades, no ho aconseguim. I, en canvi, quan tenim una petita excusa, per celebrar el que sigui, no la valorem.

Quan dèiem allò, que algú es va creure, que de la situació n'aprendríem, no vam pensar que potser hauríem d'apreciar poder anar a veure el mar. Caminar-hi a prop, sentir l'olor de la sal i gaudir de les magnífiques vistes que ens regala. Tampoc que potser en el que ens hauríem de fixar, i aprofitar-ne cada segon, és el fet de poder anar a veure els avis encara que sigui entre distància i gel hidroalcohòlic. O poder trobar-nos amb els dos amics de sempre.

No ho sé. Valorar el que sigui. El que calgui. I celebrar-ho. Perquè aquests últims dies, immersos entre injustícia i ràbia, agrair els petits moments és més important que mai. Adonar-nos d'aquells que són al nostre costat, aquells que ens donen suport. Veure qui són les persones que ens fan passar bones estones. I saber reconèixer-les. Aprendre a fer-ho també, és clar. Perquè dir-ho és fàcil, i identificar-les, un món.

Assimilar que també necessitem moments per estar sols i que potser també s'han de celebrar. El silenci, la calma, aquella cançó que fa temps que no escoltem. O no és bonic aquell moment en què trobem, mig perduda a Spotify, una cançó que feia anys que no sentíem? No pot ser també una bona excusa per celebrar?

La nostra societat relaciona la celebració, la festa, amb aniversaris i espelmes. Si no fas anys, no celebris. Si no és diumenge, no et llevis tard. Si no és Sant Jordi, no parlis d'amor ni regalis roses, perquè només es pot fer aquell dia. En efecte, soc una ferma defensora d'aquesta festivitat preciosa, perquè per algun motiu li tinc una estima especial al 23 d'abril. Però això ha de voler dir no deixar celebrar aquells que volen gaudir d'un diumenge 14 de febrer festiu? Fins fa pocs dies, pensava que sí. Tanmateix, la meva mare em va fer veure que no tot és blanc o negre. Que cadascú ha de poder celebrar allò que li vingui de gust, quan li vingui de gust. Per això, si aquell dia, ella volia parar taula i fer-nos menjar un pastís en forma de cor, li havíem de deixar fer. Sens dubte, el seu va ser un petit gest pel qual no van fer falta paraules i va convertir aquell diumenge en un dia agradable.

Al final, és important que celebrem el que calgui perquè excuses per fer-ho sempre n'hi haurà. I si no n'hi ha, busquem-les perquè per poques que siguin, hem d'evitar deixar-les escapar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook