Hem sabut del traspàs del poeta Joan Margarit i Consarnau. El darrer llibre que li vaig llegir no fou de poesia, sinó que va ser d'assaig, personal a l'hora enfrontar-se a una autobiografia Per tenir casa cal guanyar la guerra (2018), editat per Proa. És un magnífic exemple de certeses, inquietuds, de records, poesia i amor, de la cultura en totes les seves formes; una perspectiva que no agrada massa en aquest país molt més acostumat a la trinxera que a cap altra cosa.
Dedicar-se a la literatura, ser considerat com un autor popular i alhora assolir prestigi és una combinació que no és habitual, fins i tot sobta -vivint els temps que vivim- certa unanimitat en l'homenatge pòstum, del qual era totalment mereixedor i, potser, encara més.
Era amant de les llengües com a eines de comunicació i expressió, i un autor traduït a diversos idiomes -que en poesia té mèrit-. I si, a més, es prové del món científic i tècnic com en el cas de Margarit, arquitecte de formació i professor universitari de professió, llavors és quan hom s'explica que el reconeixement a la seva carrera i trajectòria arribés tard, sempre tard; tot i això, més de vint premis catalans, espanyols i internacionals.
Margarit tingué una etapa empordanesa en la seva joventut, concretament a Figueres, per la feina del seu pare, arquitecte com més tard va ser ell, i que es dedicà a la construcció de l'actual Hospital. El seu món, però, va recórrer molts mons i fórem privilegiats que un d'ells fos la nostra ciutat.
El darrer mot de Margarit serà en el seu darrer llibre, que apareixerà aviat i que, per tant, queda una mica orfe: Animal de bosc, amb seixanta-cinc poemes de vida escrits en les darreres passes que donava en la seva. Normalment, tinc un ordre anàrquic a la meva petita biblioteca; uneixo els llibres per autors, sense més ordre que se sentin còmodes. He posat l'autobiografia de Margarit entre La otra voz, d'Octavio Paz, i Entre algues d'om la mà, de J. V. Foix, crec que seran bons veïns.
