Aquest de la mort és el moment culminant en el curs de la vida, que ens angoixa cada vegada més a mesura que van passant els anys. Tot llegint la novel·la El banquet anual de la Confraria d'Enterramorts, de l'escriptor francès Mathias Enard, amb traducció de Jordi Martín Lloret, m'he vist de cop desbordat per la quantitat que conté de sinònims del mot morir. Qui ho diria... Quaranta en total, en aquest sol llibre. Ben curiós el cas, no trobeu?
Així tenim, doncs: traspassar, sucumbir, finar, anar-se'n, exhalar l'ànima, o l'esperit, o el darrer alè, plegar gàbies, perir, deperir, petar -recordeu la dita?: Uns patim, altres petam i al final tots petem-... I seguim: transir, tòrcer el coll, expirar, apagar-se, anar a sopar amb Déu, o amb Sant Pere, anar-se'n a l'altre món, passar a millor vida, anar al clot, perdre la vida, anar-se'n al calaix, exhalar el darrer sospir, aclucar els ulls, fer el darrer badall, anar-se'n al cel, dinyar-la, palmar-la, retre el deute a la natura, deixar-se anar, pagar el tribut a la mort, anar-se'n a l'altre barri, fer la maleta, recollir els trastets, posar-se un vestit de fusta, sortir amb els peus per davant, anar-se'n al canyet, tornar-se pols, tornar la carn a la terra, no quedar per llavor... Agafo aire, perdoneu.
Jo hi afegiria encara, per la meva part: estirar la pota, quedar-s'hi, caducar, anar-se'n a can Pistraus (diuen que en realitat això era un bordell de Montjuïc), arribar el decés, anar-se'n al cementiri, fer-se'n les set pedretes, anar-se'n a can Taps, rebre la visita de la Parca o, en el cas d'incineració, cabre dins una gerra. També: fer un pet com un aglà, anar a criar malves, rompre's la crisma, estirar la carcanada, penjar les barres al sostre, haver begut oli, fer la fi d'en Cagaelàstics, fer-se'n l'estella... Sumant-ho tot plegat, si no m'erro, cinquanta-vuit formes diferents de dir un mateix concepte. Ja es veu ben bé que el de la mort és un tema que té molta vida...
Dites i refranys, en aquest àmbit, n'hi ha a cabassos: «A mal de mort, no hi valen metges». «Menja bé, caga fort i riu-te'n de la mort». «D'aquí a cent anys, tots calbs». «De penes i bons sopars, n'estan plens els fossars». «Els joves poden morir, però els vells no poden viure». «Morta la cuca, mort el verí». «Mort d'ase, festa de cans». «Quan fou mort el combregaren». «Rient, rient, es va morint la gent». «Ves-te'n Anton, que el qui es queda ja es compon». «Mata més la taula que la guerra». «Mor qui xiula i viu qui piula». «A picada d'escurçó no és a temps l'extremunció». «A qui es mor de por, sepultura de cagallons». «Al qui es mor, tot li sobra». «Amb alls i vi fort, no em fa por la mort»...
I seguim: «Bona mort, Senyor, però per als altres». «De la mort enllà, no es pot passar». «De la mort, ningú se n'escapa». «Tot el que no mata, engreixa». «Fins a la mort, bé hi arribarem vius». «En tot hi ha remei, menys en el morir». «La mort és certa, l'hora incerta». «Mor el rei, mor el papa i mor qui no té ni capa». «Moren més xais que moltons». «Mort el gos, morta la ràbia». «Ningú no es mor la vigília de morir-se». «Pel que hi fem en aquest món, ni mai que ens morim». «Peta bé i rota fort i no et faci por la mort». «Qui mor a la barca, la mar el demana». «Quan mor la sogra, la nora balla»...
La idea de la mort ens acompanya tothora, anem on anem, pobrets de nosaltres. És un fet segur, indefugible, que ens amenaça als mortals siguem on siguem. «La vida no és més que temps per tal d'esperar la mort», ens recorda el ja esmentat llibre El banquet anual de la Confraria d'Enterramorts, d'Enard. Morir, fet i fet...
