Començo l'article poques hores abans que s'acabi la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya; em prometia que no en parlaria perquè acaba semblant un tema recurrent en el qual, a més, quan es parla de política no és massa habitual que es doni aquella màxima de Graham Green d'intentar entendre la veritat, encara que comprometi la pròpia ideologia.

Quan llegeixin aquestes línies tot haurà acabat, i segurament hi haurà cares llargues, també, n'hi haurà de somrients i també les que riuen per fora i poca cosa més; el resultat desperta certa ansietat, comprensible sobre una càrrega d'incertesa que dura mesos, sent prudents, i que culmina un vespre després de quinze dies de campanya.

Si es fa un repàs ràpid per la xarxa, és possible trobar algunes estadístiques sobre l'interès dels ciutadans de Catalunya per la política i, segons la font, són d'una manera o una altra i, per tant, la majoria poc fiables i/o interessades. De totes maneres, sí que és cert que totes mostren l'interès, bé sigui positiu o negatiu i això és un símptoma que gran part dels ciutadans entenen que la política és una peça clau per la seva vida, per descomptat en els grans assumptes però també, i especialment diria, els aspectes més quotidians.

Hem vist una campanya estranya, sense mítings multitudinaris, molt concentrada en xarxes socials i mitjans de comunicació. Ara ja ha passat, tenim els resultats i tots tenen pocs dies per digerir-los, sigui per bé o per mal. La qüestió probablement és què passarà a partir d'ara, i això, que anirem descobrint en pocs dies fa sensació de desconcert, això abans que acabi la campanya.

Fa pocs dies mirant una sèrie de televisió, una conversa entre dues persones una li deia a l'altra: «En democràcia, a vegades guanyen els altres». Totalment cert, malauradament, perquè aquí hom sol creure que sempre guanyen els mateixos i, sobretot, el que caldria en democràcia és que sempre acabéssim guanyant tots.