09 de febrer de 2021
09.02.2021
L'Empordà
DES DE L'EMPORDANET

«Tardor-hivern»

"Com és que a casa nostra sols de tant en tant s'escriuen novel·les «polítiques» i que acostumen a ser carregades de bones intencions?"

08.02.2021 | 18:29
Mn Josep Taberner, rector de Pals i Begur

Acabo de llegir els dos primers volums del Quartet estacional que Ali Smith (Inverness, Escòcia, 1962) ha estat publicant des de 2016, i que Raig Verd editorial va publicant en català des de 2019. Tardor i Hivern, traducció de Dolors Udina. Val la pena de llegir-los; llàstima de no saber prou anglès per poder-los llegir en l'original, ple de girs i accepcions.

Ser «foraster» a la Gran Bretanya del Brèxit, amb «un referèndum sobre pertànyer aquí o allà», aquestes dues novel·les es pregunten sobre qui som i quina relació tenim amb els altres. Un dels personatges de Tardor (en Daniel Gluck) europeu del continent, fa seixanta anys que viu a la ciutat on acaba d'arribar l'Elisabeth, una nena de dotze anys, amb la seva mare. Qui és més foraster en aquella ciutat?

Quan la mare li diu a l'Elisabeth que en Daniel és gai, que no hi tingui tanta amistat, la nena li diu: «En Daniel no és gai, és europeu». Em fa pensar en aquella reflexió d'un pare que pregunta al seu nen: «Hi ha molts forasters a la teva escola?», i ell respon: «No hi ha forasters, sols hi ha nens i nenes». I no és un problema només per a la Gran Bretanya; també per a Europa, que s'ha menjat els valors de la democràcia, l'acolliment...

Comença Tardor amb una escena que ens recorda Aylan a les platges de Turquia el 2015, i tots els immigrants a Lesbos... i els morts al Mediterrani.

En el pròleg es fa referència al temps que passa (time) i al temps que fa (weather) que en català sempre és «temps». En un cicle de quatre novel·les en què les estacions i el temps atmosfèric atorguen la idiosincràsia a la narració, i on els resultats del pas dels anys són motiu d'inquietud, benvinguda sigui aquesta polisèmia que iguala una cosa i l'altra. En aquesta novel·la,es llança un rellotge a un riu i es llança un baròmetre en un acte de vandalisme contra la propietat privada. Rellotge i baròmetre. Temps i temps.

Hivern comença amb una cita de Theresa May (1956) quan era Primera Ministra del Regne Unit del govern Conservador (fins a la seva dimissió el 2019): «Però si creus que ets un ciutadà del món, no ets ciutadà d'enlloc» (5 d'octubre de 2016). Com un conte de Nadal, però no de Dickens, se'ns presenta aquest segon volum del quartet estacional de Smith, com una mirada sàvia, divertida i contundent sobre l'era nostra de la postveritat, la crisi de refugiats, la crisi climàtica i les fake news. Directament o indirecta hi surten Boris Johnson i Donald Trump, per tant una novel·la arrelada en un lloc (Gran Bretanya), i en un temps (l'ara mateix). Hi ha una trobada familiar nadalenca (que ens fa anar trenta anys enrere i ens torna al demà), que Smith té la mala bava i la capacitat de reconvertir en un pessebre postmodern, discussions polítiques i uns quants jocs de paraules.

Em faig una pregunta: com és que a casa nostra sols de tant en tant s'escriuen novel·les «polítiques» i que acostumen a ser carregades de bones intencions? Hi ha relació entre la pobresa del debat públic i l'escassetat de la literatura política? Llegint els llibres de Smith es constata que també la política, un cop ha passat per la piconadora de la ficció, en pot sortir transformada i, en els moments més brillants, convertida en metàfora d'una realitat desconcertant. Però Ali Smith no en té prou en ser una escriptora política. És una artista, algú convençut del poder de la ficció per transformar la realitat, o, si més no, per il·luminar-la.

Els personatges d'aquesta segona novel·la són, també, quatre: dues germanes del tot contraposades, perquè una és una dona de negocis que s'ha fet riquíssima sense cap escrúpol i l'altra, una activista idealista que lluita, en teoria, pels drets humans; el fill d'una d'elles, que escriu en un blog que es diu Art in Nature, li serveix a Smith per parodiar l'escriptura sobre natura que està tan de moda, i una noia croata, la Lux, que li fa de contrapunt al fill, a l'Art (diminutiu d'Arthur, i la trobada nadalenca es viu a Cornualla, tot una ironia). La Lux, que encara no s'ha venut al sistema, explica que va anar a viure a Anglaterra per la fascinació que li produïa Shakespeare: si hi havia un racó de món que havia generat aquell geni capaç de fer acabar les obres amb aquella alegria i aquella compensació d'allò tràgic, era un lloc on s'havia d'anar.

Preparem-nos, mentre llegim aquest dues primeres parts del quadrienni estacional, perquè s'acabi un hivern molt cru, (amb Brèxit, pandèmia, crisi...) per tornar a la vida que ens prometen Primavera i Estiu, que ja arriben!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook