02 de febrer de 2021
02.02.2021
L'Empordà
Mar d'Amunt

La nostra parla llançanenca

Abans, els del Port eren dits «potamolls» pels de la Vila i els de la Vila, «potabruts» pels del Port...

01.02.2021 | 18:35
Josep Maria Salvatella, escriptor.

En un llibre de vells refranys i dites hi vaig llegir: «Llançà, allà on fan la tramuntana»... Al llarg dels anys he escoltat la gent del meu poble expressar-se amb formes diverses, que donen lloc quasi bé a una parla pròpia. Podem destacar-ne algunes: Diem «la meu mare», per la meva mare; «dugues», per dues; «tenco», per tanco; «esbergínia», per albergínia; «nuc», per nus; «frigola», per farigola; «esglàput», per gripau, i «granyota» per granota; «escatissar», per netejar; «a bordo», per a bord; «arrastre» s'anomena la pesca d'arrossegament, i «assiento», un seient. Aquests tres darrers, evidents castellanismes. «Merci» i «carrota» són, en canvi, gal·licismes.

Seguim. «Bricoc» és un albercoc, com «bricoquer» és l'albercoquer; «engrota» és la garota o garoina; «carquilla» o «pardilla» es diu aquí d'una pallarida; «pallada» i «cuca» eren esquers per a la pesca de canya; «les seques» en diem de les minves de gener; la «clivilla» és un turmell; «professó» es diu d'una processó; «escorpa» és una escórpora; «bitotxo» s'anomena la botifarra de mar; «fer marso» vol dir no pescar res; «forellons» són uns esculls a l'entrada d'una cala; «a la forari» es diu de mar endins; «gargal» és el vent de gregal, o sigui del nord-est; diem «istiu» per estiu, i «llevar» vol dir treure l'ormeig de dins el mar. «Canviar l'aigua de les olives» és orinar, i una «gardela», una forta bufetada. El «pallissó» era una mena de cistell on es posava la massa del pa, d'una dona amb pits grossos es diu que li surten del «pallissó». Masturbar-se era «fer-ne cinc contra un», perquè quan tiba, tiba. Diem «donguin» per donin i «tampis» es diu per m'és igual o tant li fa.

«Marfit» és quelcom pansit o marcit, «palica» és una bona xerrameca, «palitreco», un subjecte menyspreable i mandrós. Fer «matrafes» és fer trampa; fer «rispa» vol dir fer fred; «panxegar» significa panteixar; un «pescall» és un bon lloc per pescar, també diem «plaja» per platja i «proua» per proa. «Plena» es diu de la mar quan està al màxim del seu creixent; «plovinejar» o «guspirejar» és plovisquejar. «Quica» ho és la dona poc natural i cursi, «remendadora» es deia de la que adobava les xarxes, «xondana» és una festa amb molt menjar, beure i disbauxa, «brunyols» es diu dels bunyols, i quan tot va bé, «va a mamella de monja». «Ridoltes» es diu de les tòries o branques dels ceps de la vinya, i rim, del raïm. Franquet no és dit d'un petit dictador espanyol, sinó del cranc normal, i «palurdo» o «bitornell», del gros; «petart» és un peix de roca de color verdós, «gòmit» en diem del gòbit, i «llongant» d'un llamàntol. «Una plana» era la safata feta de verga per portar els peixos a la subhasta, anomenada pels pescadors llançanencs l'encant del peix.

La «tremuja» era una mena d'embut de fusta on es posaven els raïms ja trepitjats. «Aquest beu com una tremuja», es deia. «Terrimbàs» en diem d'un penya-segat. Estacar és l'acció de lligar ben fort una cosa. El verb cabre és dit aquí «quebre» i el mosquit, «rantell».

Estris de pesca són dits aquí la xerxi, la gambina i el morranell, el palangre, el gànguil, la potera, la fitora, el xarambeco, les soltes, el xalabre, l'engroter, la fluixa...

I de formes de pesca n'hi ha també diverses, com reganar, fer el currican, el volantí o les coltellades. Els vells pescadors, d'anar begut en tenien molts sinònims, com «anar carregat», «moll», «pet», «ximat», «trompa», «gat», «mamat», «torrat», «ensofrat», «pipat», «pitofi», «moscat», «cirat» o «calent d'orelles». A Llançà, abans, els del Port eren dits «potamolls» pels de la Vila i els de la Vila, «potabruts» pels del Port...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook