Aquesta no ha estat una bona setmana. Llegeixo coses en premsa que no m'agraden gens, sobretot el sainet que hem pogut veure -entre atònits i avergonyits- al voltant del subministrament de les vacunes que ajudaran a controlar la maleïda pandèmia. Atònits i avergonyits, perquè hom ha tingut la sensació que, com sempre, el diner manava, que el control era inexistent i que des de la mateixa Unió Europea no es veia capacitat de fer complir els compromisos per part d'algunes empreses farmacèutiques.

Tot plegat no sabrem ben bé què ha passat, ni què passarà -al marge dels savis de torn que saben de tot des de la talaia de casa seva-, bàsicament perquè sembla una disputa entre la Unió Europea i el Regne Unit tot i que sospito que no deixa de ser una maniobra d'alguna d'aquestes empreses farmacèutiques per intentar rendibilitzar, encara més, cadascuna de les ampolletes que la majoria hem vist només per televisió.

A més a més, cal afegir-hi una altra d'aquelles notícies que saben greu tot i que també era previsible -en parlava en aquest mateix espai fa un parell de setmanes-; no portem bé allò de fer la cua i han anat apareixent casos entre militars d'alta graduació, polítics, gerents d'hospitals, bisbes i, també, d'amics i familiars que han aprofitat l'ocasió per vacunar-se. Sempre amb tota la bona fe del món, saltant-se la cua abans fins i tot que estiguin apuntats a cap, de cua.

El més trist de tot plegat, sense entrar en els casos i les casuístiques concretes, és que això era previsible. En altres països passa exactament el mateix. Llegia que a França es queden sense vacunes i, també, un president d'una república no sé ben bé on sortia somrient mentre li posaven la vacuna.

Recordo a l'inici de la pandèmia que molts deien que era l'oportunitat perquè la societat, el món, tots i tothom canviéssim per un bé comú, com més elevat. Mesos després veiem que això no ha estat així. Per ara el món segueix igual, sense control; una pena.