Bruno Oro ha estat contundent: «No som gilipolles». L'actor d'arrels empordaneses ha protagonitzat una de les crítiques més aplaudides davant la possibilitat de saltar-se el confinament municipal per assistir a un míting. Si bé no ens podem moure per visitar la família, comprar o assistir a un acte cultural, les restriccions aplicades des del 7 de gener passat sí que preveuen «exercir el dret de participació política». És a dir, assistir a un acte electoral fora del lloc de residència. El president Mas al Polònia de TV3 acumulava, diumenge, més d'un milió sis-centes mil visualitzacions a una de les crítiques més àcides contra la decisió. Hores més tard que la portaveu Meritxell Budó fonamentés la mesura per preservar un dret fonamental, la majoria dels partits desaconsellaven saltar-se el confinament. Au va!

Porto unes quantes campanyes sense acostar-me a un míting. I crec que no soc l'únic. Fa temps que aquestes convocatòries van entrar en eclipsi lluny de l'esplendor viscuda en els primers anys de la Democràcia. Han acabat convertint-se només en espai de trobada de convençuts arrossegats pels responsables locals per mostrar muscle davant del líder. Uns caps de cartell que, sovint, necessiten un apuntador per no oblidar davant quina audiència llencen les arengues o que, alertats de la connexió en directe amb algun mitjà d'àmbit nacional, alteren el discurs i eleven el to de veu oblidant-se d'aquells que tenen a tocar.

Aquesta manca d'atracció també s'ha constatat durant els primers dies d'una campanya virtual amb unes audiències que no són per tirar coets. Si féssim cas del nombre de seguidors dels discursos a través de xarxes, Bruno Oro tindria tots els números per ser el 132è president de la Generalitat. Però la victòria no ha estat sempre de qui més mítings ha omplert, sinó d'aquells que ha decidit l'electorat. Per sort, d'això va la democràcia.