Soc molt fan d'aquests corrents revisionistes que «posen en valor» les coses tradicionalment mal vistes. Per això, de la mateixa manera que m'alegro que ara ja es puguin menjar ous ferrats i beure vi sense mala consciència, també celebro que d'una vegada per totes s'hagi deixat de denigrar els pobres estornells.
Ep, que no parlem de les elegants cigonyes que sobrevolen els nostres cels en recerca de climes més càlids, ni de les melancòliques orenetes que sempre tornen quan ve el bon temps, sinó dels estornells, aquelles aus tradicionalment acusades de ser responsables de greus problemes de soroll i salubritat, ocellots als quals quan jo era nen es permetia abatre sense complexos amb una bona escopeta de balins. La lluita de la vila de Figueres amb els estornells ve de molt lluny i ha donat peu a tota mena d'intents per a foragitar-los, especialment de la Rambla. Durant les darreres dècades, els diferents governs municipals han provat des de batudes espectaculars de caçadors al Parc Bosc, fins al llançament de petards, passant per l'ús d'enginys electrònics que reproduïen el crit d'aus rapinyaires. Sense èxit.
I com que la guineu quan no les pot haver diu que són verdes, aquell foc enemic ha passat a ser amic. Com a mostra que ja no són una plaga, sinó uns sensibles animalons reinventats, només cal veure l'admiració que provoca l'espectacle dels núvols d'estornells que es pot veure durant aquests dies a l'Empordà, quan milers d'aquests petits ocells es concentren al vespre a diferents zones i en especial a la plana dels Aiguamolls ben abans que es pongui el sol, i constatar la gran quantitat de persones que es congreguen a la zona per apreciar com les seves danses sincronitzades donen lloc a formes meravelloses, màgiques, fantasioses.
Els estornells no han canviat la seva naturalesa, però nosaltres, els humans, ara els considerem un símbol de qualitat ambiental, arribant fins al punt de crear un «bosc d'estornells» per fer-los fora del centre. Sí, senyor, els hi hem muntat un dormidor en una de les pinedes de la pujada del Castell amb il·luminació específica. Fa tota la pinta que almenys ara ja som conscients que, no podent eliminar-los, el millor és intentar traslladar-los a un lloc menys molest i saber-ne admirar les virtuts. Diferent li haurien anat les coses a Juli Cèsar si hagués fet el mateix amb una tribu autòctona que habitava una aldea al nord-oest de la Gàl·lia.
