26 de gener de 2021
26.01.2021
L'Empordà
MIRALL TRENCAT

Alfons Quintà i la foscor moral de Figueres

"El fill de la sabateria el Globus no en parlava gens bé de l'Empordà, ni tampoc de la seva gent"

25.01.2021 | 19:16
Sònia Pau, periodista

Mai m'havia trobat que em diguessin: «Sobretot no li donis el meu telèfon». Bé, potser sí. Potser algun cop. Però mai, això segur, amb aquell to de veu i aquella mirada entre la por i el fàstic. Un parell de persones de l'Empordà m'ho van dir. No volien que passés el seu contacte a l'Alfons Quintà.

Havien coincidit en altres èpoques de la vida i no en volien saber res. He de dir que ell tampoc me'ls va demanar mai, els contactes d'aquestes persones. I segur que, si les hagués volgut localitzar, ho hauria aconseguit sense mi. A finals del 2016, el periodista Alfons Quintà (Figueres, 1943) va matar la seva dona, Victòria Bertran, i es va suïcidar amb una escopeta.

S'ha dit i repetit, sobretot amb motiu de la publicació del llibre de Jordi Amat El fill del xofer (Edicions 62), que per a les persones que l'havíem tractat en algun moment, aquest truculent final tràgic no sorprèn. Jo hi afegeixo que es podia haver matat primer ell i deixar-la a ella en pau.

En Quintà, que durant anys es va moure entre el periodisme tòxic i el costat fosc de la política, va ser el primer director de TV3 i va exercir de jutge suplent, es passejava per la redacció del diari Avui, al carrer Consell de Cent de Barcelona, com si fos casa seva. Era allà on coincidíem. Ell hi escrivia opinió i anàlisi política. No sé com, un dia va saber que jo també era de l'Empordà i, a partir de llavors, venia a parlar amb mi. No. El fill de la sabateria el Globus no en parlava gens bé de l'Empordà, ni tampoc de la seva gent.

Venia a dir que no hi havia persones cultes ni interessants. Que tot era molt de poble, vaja. Que el més intel·ligent era marxar-ne (com va fer ell. I com jo, suposo...) He vist algun comentari per les xarxes socials d'algú de Figueres que ha insinuat que l'Alfons Quintà fins i tot renegava de la ciutat on va néixer. Sí, us ho confirmo.

Mai li vaig sentir dir-ne cap paraula amable, ni de Figueres ni de l'Empordà. Només una mica quan es referia a Roses i al seu vaixell. I prou. He de dir que teníem un tracte puntual i, de seguida, es veia de quin peu calçava.

Amb alguns companys i companyes vam establir un sistema per poder treure-me'l de sobre: em trucaven al meu telèfon de taula fent veure que es tractava d'una trucada externa, tot i que la feien des de l'altra banda de la redacció, li deia a ell que era important i que l'havia d'agafar, i llavors ell marxava. Era l'única manera.

De l'Empordà, en surt bona gent, però també algun egocèntric desagradable i obsessiu. Com de tot arreu. I bon material per a llibres. «L'Alfons creix entre la foscor moral d'una Figueres en què els rics són franquistes i contrabandistes i la llum de la badia de Roses, on gaudeix d'una vida familiar plena i plàcida». Llegiu El fill del xofer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook