Avui dimecres 27 de gener, farà cent anys que va néixer la meva mare, la Júlia, la persona que més ha marcat la meva vida. Fa poc més de quatre anys (10 de gener de 2017) que va morir a la residència de Vilafant, i que va ser enterrada a Celrà, al meu poble.

Va néixer en un gèlid dia de finals de gener de 1921, a Ca la Marieta, una de les poques botigues que hi havia en aquell moment a Celrà. Era la més petita dels tres germans, i l'única nena. Abans, quatre parts de la seva mare van acabar amb morts prematures. El seu germà gran, ja amb tretze anys, va ser el seu padrí de baptisme. El nom de Júlia li va escaure per la seva padrina, que també se'n deia.

Amb deu anys va ser accidentalment protagonista d'un fet significatiu a Celrà: el president Macià, l'Avi, va passar pel poble, anant cap a la Bisbal, i tot el poble, i també les escoles (la pública i la de Ca les Monges) estaven a peu de carretera aclamant el president de la Generalitat.

El germà gran de la mare, ja amb responsabilitats en l'equip de govern local, la va escollir a ella per fer l'ofrena d'un ram de flors al president. Tot i la timidesa de l'edat, i davant totes les autoritats, es va sentir ben cofoia del moment. Sempre li fèiem broma que aquell petó de l'Avi la va marcar. I, això, va tenir conseqüències a la seva vida i en la seva formació. Una monja la va expulsar del col·legi, i va acabar la primària en una escola de fora de Celrà on exercia la tieta Carme.

La guerra civil la va marcar fortament; amb el seu pare delicat i els dos germans al front (un de la quinta del biberó), era la responsable, amb setze-disset anys, d'equipar la botiga familiar dels materials necessaris en temps difícils; viatges èpics, que ens explicava quan encara érem criatures, a Banyoles (xocolata) o a Calella de la Costa (pastes), per servir als compradors. L'esperit de botiguera el va tenir tota la vida, encara que la seva vida darrere el taulell va ser molt breu. A mi sempre m'ha ajudat el fet de ser fill de botiguera.

El Nadal de 1939, i a conseqüència d'asma bronquial i de la mateixa guerra, moria el seu pare, l'Emili, amb seixanta-un anys, i quan el seu germà petit es va casar al cap de poc, la botiga va atendre-la la cunyada. La mare va aprofitar els seus darrers anys de solteria per anar a Barcelona a casa de la cosina Emília, per aprendre a cosir.

I, ja casada amb l'Enric carter, va muntar un cosidor per ensenyar a cosir un bon grup de noies del poble. Als vint-i-set anys va ser mare, i vaig néixer jo; després van seguir un germà i una germana. Ajudant el pare en la tasca de carter, cosint fins a altes hores de la nit, i cuidant la casa, va anar confegint una família, profundament cristiana, on el res del rosari era l'avantsala del sopar. Sempre he dit que la meva vocació va néixer i créixer en aquest ambient, més que en els anys de seminari.

Advocada dels pobres, l'anomenava afectuosament el meu pare, cada vegada que intercedia per alguna família necessitada de subsidis. Entre el 1974 (la meva ordenació) i el 1981 (casament de la germana) va anar experimentant la síndrome del niu buit; tot i que vivia el pare al costat de la casa del meu germà, en Jordi, que li va anar oferint tres netes per a seguir estimant i atenent.

Amb la jubilació del pare i la meva anada a Santa Coloma de Farners (1993) van començar a venir molts caps de setmana a la capital de la Selva, a la rectoria. Encara més sovint quan vaig anar de rector a Sant Pere de Figueres (2003-17); es van anar sentint empordanesos, fins que la mort del pare (2006) va fer que ella decidís (una de les seves darreres decisions) quedar-se amb mi. Ben aviat va aparèixer l'Alzheimer.

Fa uns dies llegia un llarg article sobre «La necessitat de tocar», reivindicant el sentit del tacte, en aquests moments de pandèmia, i hi havia aquesta frase: "Al llarg de la vida necessitem que ens toquin per a florir". (Laura Cruccianelli). Jo he tingut la sort de ser tocat per la mare fins que, als seixanta-nou anys, la vaig acomiadar cap a la casa del Pare, tenint la seva mà entre les meves.

«Perdem molt en privar-nos del contacte. Ens privem d'un dels idiomes més sofisticats que parlem». En aquests temps de Covid-19 ens cal ser conscients que en deteriorar les relacions socials, també ens separem de nosaltres mateixos. Després d'aquest llarg hivern, en tots sentits, confio que arribi una primavera ben florida!