Yves Saint Laurent va dir: «Un bon disseny pot suportar la moda de deu anys». L’afirmació del dissenyador nascut a l’Algèria francesa i responsable, entre altres, del fet de ressorgir de l’alta costura als anys vuitanta es queda curta a l’hora d’explicar l’èxit dels pantalons texans. Una peça que supera el caràcter efímer que s’atribueix a la moda i que aquest any celebra el seu cent cinquanta aniversari.

L’origen de teixit de cotó espès i fort que va inspirar els texans es troba a poc menys de tres hores en cotxe de l’Alt Empordà, a la ciutat occitana de Nimes. D’aquí el nom «denim» amb què també es coneix aquesta roba popular per la seva resistència i que, en principi, servia per a la confecció de veles de vaixell i tendes de campanya. Va ser Levi Strauss qui va veure l’oportunitat de fer un pantaló resistent per als miners en plena febre de l’or mentre que un dels seus clients, el sastre David Jacobs, va ser l’encarregat de reforçar-los amb reblons de coure en alguns punts d’especial tensió. Era el 1871 i acabaven de néixer els texans que poc després rebrien el blau indi característic, en una patent que Jacob Davis y Levi Strauss & Co. registrarien dos anys més tard.

Hollywood, els ídols del rock i els hippies varen ser els millors ambaixadors arreu d’una peça avui imprescindible als armaris, encara que no sempre s’hagi vist com un model de vestir bé. En trobem un exemple a El niño secreto de los Dalí (Rocaeditorial) de José Ángel Montañés. En un llibre imprescindible per apropar-se no només al matrimoni, sinó també al Cadaqués de l’època, s’explica que la mare del jove protagonista, Joan Figueras, cada vegada que Gala li regalava uns vaquers després d’un viatge als Estats Units els descosia i els tornava a cosir, perquè ningú es rigués del nen per portar uns pantalons amb les costures a la vista. Una percepció ara difícil d’entendre per uns texans que segueixen reinventant-se cada temporada. Per molts anys!