En Manel és aquell opositor que no ha aconseguit entrar al cos. Després de veure com l'última convocatòria permetia l'accés a la professió a homes veterans -avui se'n diuen sèniors- i més aviat baixets com ell, d'haver-se fet esborrar el tatuatge irreverent de joventut que lluïa al coll, de molts mesos preparant-se a consciència les proves físiques i les teòriques amb un temari precisament no pas fàcil, i malgrat que les proves d'accés li havien anat d'allò més bé, ha tingut la mala sort d'empatar.

Ell tenia entès que, quan s'empatava, el que tocava era un desempat. Segurament massa empatxat de futbol, sabia que antigament es tirava una moneda a l'aire o es repetia el partit, fins que posteriorment es va creure que tant d'atzar no podia ser just i que programar un altre matx un altre dia no era pràctic, de manera que es va decidir una pròrroga de la contesa i, si calia, uns penals per decidir-ne el guanyador.

No és el seu cas, ell se n'ha vist fora sense segona oportunitat. No pot dir que no n'estigués informat: les bases ja advertien que, en cas d'empat, es donaria preferència a les persones candidates del sexe menys representat quan aquest no arribés al 40% d'aquella categoria. En aquest cas, les dones.

És el que té la llei d'igualtat, una llei que pretén evitar les diferències entre persones, però com que l'equiparació absoluta ni mai és total ni sorgeix per generació espontània, ho fa inevitablement a través d'una discriminació inversa contra certs col·lectius o individus. I aquest cop, a en Manel, li ha tocat el rebre.

Es queixa que a ell ningú l'ha valorat més per ser d'origen humil, per treballar en un bar quan no hi havia Covid, per ajudar els seus ancians pares, per treure's el nocturn, per tenir una edat avançada, per ser home o per haver nascut aquí. Forma part d'una massa grisa de gent sense massa recursos ni temps per estudiar, que tota la vida ha anat fent a empentes i rodolons, de feina en feina, a quina més mal pagada i que preveu com els ajuts i les oportunitats que arriben a certs gèneres i col·lectius desafavorits per a ell passen de llarg.

Tothom li diu que és molt bona persona, però n'està tip de tot i pensa que potser ha nascut en una generació equivocada, en una època incerta o en un territori poc procliu a persones com ell. Es regala veient les imatges de l'assalt al Capitoli, diu que fa temps que no creu en la democràcia i quan hi hagi eleccions, si vota, ho farà a favor d'aquells senyors tan virils amb barba i ulleres fosques.