Després del primer confinament, en plena reivindicació del sector cultural per ser declarat servei essencial, molts repetien la consigna Quan no teníem res, teníem la cultura, i ben cert és que mai abans havíem pogut posar a prova d'aquesta manera la nostra necessitat de cultura. I és que només cal imaginar-nos el confinament sense llibres, ni música, ni sèries, ni pel·lícules per entendre com la cultura ens ha ajudat a superar aquesta i tantes altres situacions difícils de la vida.

Però un cop passat el primer confinament, el desconfinament, les noves restriccions, la segona onada i el toc de queda, en plena tercera onada, la situació ja és completament inversa i és la cultura la que ens necessita a nosaltres per sobreviure. Perquè la cultura no és una illa ni un oasi en mig del desert, la cultura forma part també de l'engranatge de l'economia de molts sectors, i quan falta una peça, falla tota la cadena.

A Catalunya, per exemple, la cultura representa més d'un 5% del PIB amb més de 35.000 empreses creatives, amb més de10 MEUR en volum de negoci, i que donen feina a més de 150.000 persones. Sense teatre, exposicions, concerts, dansa ni cinema, tampoc hi ha productors, ni tècnics, ni vestuari, ni material, ni càtering, ni personal de sala, i el més important, no hi ha espectadors.

Sense llibreries s'ofeguen les editorials, que contracten escriptors, traductors, dissenyadors, impressors i distribuïdors i han de sobreviure venent per internet, si poden. Sense escoles de música, pintura, dansa o teatre, estem frenant el present i el futur la cultura de la qual tant ens hem omplert la boca durant el confinament, i, sobretot, estem abocant a la precarietat a milers de treballadors del sector cultural que ja abans d'aquesta pandèmia tenien unes condicions laborals pèssimes i ara han quedat completament desemparats. Una societat s'hauria de mesurar per com valora la seva cultura, i sí, la cultura ens salva, però ara només nosaltres podem salvar la cultura.