Només cal observar una mica per adonar-nos que som un país al qual no li agrada massa fer cues. És curiós, i desconec si això és freqüent en altres indrets del món. Diuen, que els països nòrdics -entengui's nòrdic aquí pel nord d'Europa, nosaltres som del nord però d'una altra manera-, són molt més obedients, conscients o el que es vulgui, però no tenen inconvenient a fer les cues que calgui. Altres, també diuen que allà són més educats i aquí es juga amb la picaresca; no ho sé.
La qüestió és que en les circumstàncies actuals en què cal guardar distàncies de més d'un metre i mig, fer determinats encàrrecs suposa haver de fer unes cues que no fèiem, des d'anar a comprar el pa a qualsevol tràmit en una administració. La majoria s'ho pren amb resignació, conscients que no hi ha més remei que complir les normes si volem que, un dia o un altre, sortim d'aquest atzucac. Però, evidentment, no tothom, ni molt menys.
He comprovat com hi ha qui se les empesca per no haver de fer la cua que toqui en cada moment i intenti «colar-se», com sol dir-se. Hi ha tota mena de tècniques, unes més depurades que altres, i algunes funcionen per les poques ganes de conflictes entre les persones que compleixen amb el tràmit d'esperar el seu torn. Des de «només és un moment», a altres més elaborades, sobretot si es va a algun ens públic com «és que jo vaig a fer això o allò»; una mena d'eufemisme del «jo soc més important»?
Figueres va convertir el fenomen de fer cua en atractiu turístic, només cal recordar les llargues cues al carrer Sant Pere en direcció a la Rambla per accedir al Museu Dalí. Però, és clar, aquelles cues eren diferents a les d'ara.
D'això sempre se n'ha dit «colar-se» i també tenir un cert grau de barra que juga amb l'educació de qui es troba fent la cua. L'altre dia vaig haver de fer cua per anar a un centre mèdic i, en poc més de deu minuts, vàrem veure cinc intents frustrats de «colar-se». De sis persones fent cua, cinc intents; facin l'estadística.
