Donem una ullada al mapa dels països europeus. Un dels trets de les seves capitals és el pedigrí històric (París, Berlín, Viena...), un altre tant o més important és la seva ubicació geogràfica: Atenes, Roma, Lisboa, Dublín, Londres, Amsterdam, Copenhaguen, Oslo, Estocolm, Hèlsinki... són ciutats portuàries o properes a marina, sinònim d'indrets d'abundosa activitat comercial i canals de comunicació. Sempre hi ha alguna anomalia, com és el cas de Madrid. Per què Felip II no va traslladar la capitalitat de la cort dels Àustries de Toledo a Santander o a Sevilla, per exemple? Madrid no pot vantar-se de tenir uns orígens dilatats en la història; recordem que el seu topònim Maheriz denota un llinatge àrab, amb el seu alcàsser emblemàtic fins que es va incorporar a la Corona de Castella el segle XI. Disculpeu-me la irreverència, però Sant Isidre Llaurador -que era mossàrab- ja anticipava el caràcter al·legòric d'indolència de les bones gents de Castella: es passava el dia resant mentre un àngel li feia la feina del camp.

A mi em sona a subterfugis atribuir al microclima més benigne o a l'intent del monarca d'allunyar-se de l'ombra poderosa de l'arquebisbe toledà el trasllat reial a la vila de l'Ós i l'Arboç. Més creïble i menys divulgat és l'especulació urbanística que el duc de Lerma va dur a terme, que va suposar la seva gegantesca transformació demogràfica i immobiliària. La dialèctica Espanya- Catalunya la resumia Azorín en un article del 1900 a Madrid Cómico en l'expressió «hidalgos y genoveses», contrastant la grandesa dels primers sobre l'esperit comerciant dels segons. Però el refrany castellà «Dime de qué presumes y te diré de qué careces» no és enganyós.

La Comunitat no va tenir bandera ni himne («Yo soy el Ente Autónomo Último / el puro y sincero. [?] Madrid, Metropol, ideal del Dios del Progreso») fins al 1983. Faria bé la seva presidenta, Isabel Díaz Ayuso, de recordar aquestes arrels esnobs de la seva regió i que l'enriquiment secular fins fa poques dècades derivava de les sinecures de la tropa dels seus funcionaris i de l'arribisme de plebeus i aristòcrates, ben poc d'un idisioncràtic geni empresarial.

Algunes de les seves idees i reflexions són d'un supremacisme enrevessat: «Tratar a Madrid como al resto de

comunidades es muy injusto», «Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España? No es de nadie porque es de todos». Potser Ayuso és de les poques persones que coneix la lletra del virolai madrileny («Y yo soy todos y nadie, político ensueño») que el seu autor, el poeta Agustín García Calvo, va haver de rectificar per l'allau de diatribes que li va caure ja que els polítics, sobretot dretans, no acceptaren cap to burleta («que, para no ser nada soy madrileño») en un himne que des de llavors no han deixat de menystenir.

Potser la Trump espanyola (sobrenom amb què la va batejar el setmanari alemany Stern) també haurà de modificar el guió i color del seu discurs o bé mantenir una certa coherència: si Madrid és de tots, quin problema hi ha a repartir els guanys de la seva fiscalitat generosa entre tots els pobres de l'Estat? Si el xovinisme madrileny del PP creu que la seva prosperitat i el fet de liderar el rànquing de la riquesa de les regions hispàniques al segle XXI es deu a la seva ètica del treball i de l'estalvi, proposo que Felip VI o el president de la Tercera República traslladi la capitalitat a Terol. No tardarien gaire temps els gatos a reivindicar el lema «Madrid también existe», i els maños a cantar «De Teruel, al cielo».