No tenir ganes de fer allò que havíem quedat que faríem durant el nostre temps lliure és tabú. Actual, a més. Normalitzar-ho és més necessari que mai. O no us ha passat allò d'apuntar-vos a un sopar -quan es podien fer- i a l'hora de la veritat no voler-hi anar? Sovint, relacionem la mandra amb la culpabilitat. «Si havia quedat que hi aniria, tinc l'obligació d'anar-hi, no?». Ai, les obligacions.
És clar que existeixen. Per això tenim la feina, els estudis i la rutina. Però lluny d'aquests «imprescindibles», entre comes expressament, hi ha la improvisació, les ganes i el desig. No fer allò que havíem quedat que faríem, gairebé obligant-nos a nosaltres mateixos, ens fa sentir culpables. Malament. Segurament, el sentiment de culpabilitat és un dels pitjors perquè gestionar-lo vol dir entendre'ns íntimament i no sempre és fàcil. A més, és un gest estretament lligat a la confiança que tinguem amb aquella persona amb la qual hem decidit que faríem plans. Tot i que ara, això de fer plans, sigui realment complicat.
Entre tots, hem d'aprendre a posar-nos al lloc de l'altre. Acceptar que no tothom té les mateixes ganes de fer el que sigui. Quedar per fer un cafè o per passar tres dies a la muntanya. Si alguna cosa he après de la pandèmia, és que si realment interesses a algú, et buscarà. Per tant, si avui és que no, pot ser que demà sigui que sí. I no crec que això hagi de convertir-se en conflicte estrictament. Deixem que cadascú esculli el moment. I més ara.
El resum és simple: si no tens ganes de fer-ho, i no és res obligatori o rutinari, no ho facis. Aprenem a conviure-hi. Entenguem que no tothom té ganes de fer de tot, i menys en moments delicats com els actuals. Empatitzem amb aquells que són més sensibles o, senzillament, tinguem present que els mals dies existeixen. Que no tothom té bons dies i que no tothom té els mateixos dies bons. Cadascú és com és, i, si no disposem de ganes per fer el que sigui, no ho fem. Intentem no sentir-nos obligats i, el més important, no fer-ho sentir a ningú.
No em malinterpreteu. No pretenc que ens tornem tots antisocials. Al contrari. La situació actual també ens ha ensenyat que necessitem companyia. No sentir-nos, ni estar sols. Però, a vegades, sense voler-ho, pressionem o veiem malament que ens diguin que no. Entenem aquesta curta paraula com a sinònima de «rebuig», i a hores d'ara hauríem de canviar aquest pensament. Hi ha molts motius per fer-ho, però un de bastant important és per no pressionar ningú. O no heu sentit l'obligació de fer quelcom per quedar bé, perquè tothom estigui content o per no decebre ningú? Potser l'adjectiu «lleig» no és el millor per descriure aquesta sensació, però tanmateix crec que hi encaixa bastant.
Entre tots, normalitzem-ho. Perquè si un divendres ens arriba un missatge semblant a: «Recorda que avui havíem quedat per sopar», i no hi volem anar, puguem no anar-hi sense haver-nos de sentir culpables. Fem allò que realment ens vingui de gust fer. Amb la companyia que vulguem, on vulguem i quan vulguem.
