Sempre és bo això, per passar l'estona. Encara que a mi m'agradin més les lletres que els números, ja us ho ben dic. Segons la història, el zero no existia entre els antics egipcis. Ara es diu d'una persona inútil: «És un zero a l'esquerra»... L'u podria ser Déu, únic i totpoderós en el dir dels creients, però isolat fet i fet, pobret. També es diu d'algú: «Està més sol que la una»...

El dos és el número de l'amor humà: home i dona. També es diu: «Estar entre dos focs», «nedar entre dues aigües»... El Creador digué, diuen: «-No és bo que l'home estigui sol. I així va néixer el dos. El tres és mascle, s'assegurava. En el camp religiós, hi trobem la Santíssima Trinitat, els tres fills d'Adam i Eva, els tres Reis d'Orient. I després, antics lemes com: Veni, vidi, vinci, dita de Cèsar a l'antiga Roma. Por Dios, por la Patria y el Rey, lema espanyol d'aquell temps. O Liberté, egalité, fraternité, de la França veïna. I tres eren les caravel·les de Colom que van anar a Amèrica. També es diu: «A la tercera va la vençuda». O: «A la una, a les dues i a les tres!».

El quatre, força vegades, és un número d'ús aproximatiu, sense precisar massa. Així diem: «Han caigut quatre gotes», «em va escriure quatre ratlles», «hi havia quatre gats», «li va fotre quatre bufetades»... Quatre foren els evangelistes i quatre els genets de l'Apocalipsi. Amb el cinc comptem els dits d'una mà, cosa ben sabuda, i cinc són els jugadors d'un equip de bàsquet damunt la pista. Quant al sis: El món fou fet en sis dies. Sis és mitja dotzena, d'ous, per exemple. En el joc del dòmino, el doble sis sempre surt el primer. El sisè sentit era dit de la intuïció o el pressentiment. El sis fou dedicat en l'antiguitat a l'amor i a Venus.

Pel que fa al set, tenim els set pecats capitals, les set meravelles del món, els set savis de Grècia, les set vides d'un gat, els set dies de la setmana... Al futbol, abans, el set era l'extrem dret.

El vuit s'ha comparat a dos zeros sobreposats o a una dona molt grassa i mamelluda.

Quant al nou, en la loteria deien que portava sort si la butlleta acabava amb nou.

I anem al tretze ja, de cop i volta, no us n'estranyeu. Un número origen de moltes supersticions. A la Santa Cena, els comensals eren tretze, apunteu-vos-ho. Temps enllà, per una por irracional, a la numeració de les cambres de molts hotels se suprimí el tretze.

De llibres amb un número al títol, n'hi ha hagut sempre: Les mil i una nits, La volta al món en vuitanta dies, Vint mil llegües de viatge submarí. Les dues darreres, de Juli Verne. O Sis personatges en busca d'autor, de Pirandello. En català, posem Demà a les tres de la matinada, de Pere Calders, i 39+1, de Sílvia Soler. Quan compta, la gent ho fa normalment de menys a més: Falten tres o quatre passes, hi ha deu o dotze quilòmetres, deu tenir quaranta o quaranta-cinc anys.

Anys enrere, però, en les subhastes a la llotja del Port de Llançà, l'encant del peix en dèiem, recordo que s'anava de més a menys: -A deu el verat, noranta, vuitanta... -Ep, jo!

Sovint ignorem el número exacte de coses ben corrents. A veure, doncs: Quants ossos té el cos humà? Quants habitants té Andorra? Quants pinyols hi ha en un quilo de cireres? Quants graons té l'escalada de la catedral de Girona? Quants passos hi ha, de dalt a baix, a la Rambla de Figueres?... També es diu: «D'aquí a cent anys, tots calbs», encara que alguns com jo ja ho som molt abans.

I acabem amb un antic acudit escolar: «Les cinc parts del món són quatre: Europa, Àsia i Àfrica»...