L'anunci de l'arribada de la vacuna de la Covid-19 m'ha arrencat un somriure. D'entrada d'alleujament, perquè constata que seguim avançant cap a la necessària resolució de la pandèmia sanitària. Una altra cosa serà trobar remei als seus efectes socials i econòmics, encara que, estiguem-ne segurs, també arribaran. Però sobretot m'ha agradat per l'expressió utilitzada pel primer vacunat en explicar com se sentia: «És un gran pas per a la humanitat», va dir en un clar parafraseig de Neil Armstrong, l'astronauta que va fer història en trepitjar la lluna el 20 de juliol del 1969. Santiago Castelló Salas, de 79 anys i usuari de la residència Els Arcs de Figueres, també entrarà a la crònica comarcal com el primer a rebre l'esperada immunització la vigília del dia de Reis del 2021.

Però la història també haurà de posar llum algun dia als motius dels endarreriments de l'inici de la vacunació. És fa difícil entendre que, un any després de detectar per primera vegada el coronavirus SARS-CoV-2, el procés hagi deixat en evidència la manca de previsió de la UE, governs i laboratoris, o una combinació de tot plegat segons els països. Una lentitud que el mateix president francès, Emmanuel Macron, ha qualificat de «passeig familiar» en privat. Oh là là. Està clar que la desitjada immunitat massiva necessitarà un temps. Ara bé, sobta comprovar els baixos percentatges inicials de vacunació des de l'arribada de l'antídot. I més quan els professionals de la sanitat han estat els primers sorpresos d'aquesta ineficàcia logística i han tornat a fer un pas endavant -una vegada més- per oferir-se a recuperar el temps perdut. Està clar que alguna cosa grinyola.

Aquestes ineficiències ben poc ajuden a reduir el neguit i l'ansietat d'una societat cansada. Ara bé, per la part que ens toca, nosaltres tampoc podem rebaixar la nostra autoprotecció en els mesos vinents. Seguim amb distància, mans i mascareta.