El darrer dia del 2020, un diari de tirada nacional oferia una notícia típica del moment, una d'aquelles enquestes, estudis o com es vulgui dir on queda reflectit, més o menys encertadament, un resum de l'any que s'acaba. En aquest cas era quina havia estat la «paraula de l'any», aquell mot que havia sortit arreu, a tot tipus de mitjans, xarxes, converses, etc.
Curiosament, podríem pensar que la paraula de l'any ha estat «pandèmia» o «Covid-19», perquè les hem sentit centenars, milers, de vegades els darrers mesos. Però no, la paraula de l'any ha estat una altra que també hem sentit molt, pel que diuen les enquestes més que la resta, i ha estat la de «confinament».
De fet, aquestes paraules, totes, siguin les més anomenades o no, continuen essent protagonistes de la nostra realitat quotidiana, i sospito que encara ho seran durant molt de temps.
Amb tot, però, podríem fer algunes interpretacions al voltat d'aquestes dades, que, pel cas de ser certes, no ens haurien de deixar del tot indiferents.
Hem engegat el nou any, probablement, amb millors perspectives que com van començar el 2020; no és estrany atès que tot el viscut fins ara ha estat molt desastrós i, encara que sigui només amb la idea de l'existència de la vacuna, que s'estigui distribuint i que ara per ara respongui a les expectatives és un bon símptoma que les coses aniran a millor.
Al final, i sigui quina sigui la paraula més utilitzada, voldria pensar que, a partir d'ara, una d'entre totes es vagi obrint camí, i aquesta és la d'«esperança». Entenc que pot semblar carrincló però així ho penso. Aquest és un terme poc utilitzat i, com la majoria de les paraules, ha acabat perdent cert valor.
Aquest serà un dels projectes més ambiciosos d'aquest 2021 que acabem de començar, mantenir intacta l'esperança. L'escriptor Júlio Cortázar escrigué que «l'esperança li pertany a la vida, i és la vida mateixa defensant-se». Entenc, doncs, que l'esperança és imprescindible per guanyar la batalla, i no només aquesta.
