Començo l'any amb un acte de contrició. Aquella mostra de penediment que a molts ens varen ensenyar a catequesi, però que és aplicable més enllà de les coses divines. Sovint, als periodistes se'ns pressuposa sabedors de gairebé tot quan, en realitat, naveguem per un immens mar de desconeixement. Tampoc voldria convertir-me en portaveu de ningú perquè el gremi és variat, com la vida, i hi ha qui val més pel que calla que per allò que escriu. Però crec que és bo recordar, de tant en tant, la qualitat humana del nostre ofici.

M'hi ha fet pensar l'agenda. Aquella que s'ha vist sacsejada del dret i del revés durant l'any que deixem enrere. Aquella que em recorda que fa poc més d'un any, quan la Covid-19, m'asseia a dinar al costat d'altres periodistes. Aquell dia es tancaven els serrells del segon govern Sánchez, un llarg part que havia dut Espanya a una segona convocatòria d'eleccions generals en un mateix any i que havia accelerat el pacte entre el PSOE i Unidas Podemos poques hores després de passar de nou per les urnes.

Un dels protagonistes de la sobretaula va ser un polític que, tot i fer més de trenta anys en la vida pública, era un quasi desconegut per a la majoria dels presents. Poca cosa sabíem de l'exalcalde de la Roca del Vallès i secretari d'Organització del PSC a qui Pedro Sánchez encomanava el Ministeri de Sanitat, una de les carteres low cost per la seves escasses competències. En definitiva, i sense dedicar-hi gaire temps, vàrem concloure que era el retorn de «quota territorial» per als socialistes catalans. Que equivocats estàvem!

Salvador Illa és avui el polític més ben valorat del país i candidat a la presidència de la Generalitat. I, sobretot, un exemple dels estranys girs de guió que ens deixa la vida. Com deia el gran periodista Joseph Pulitzer: «Ull a la situacions inesperades. En elles es troben, de vegades, les grans oportunitats».