05 de gener de 2021
05.01.2021
L'Empordà
TRAMUNTANADES

Educació i les lleis

«Tots aquests acrònims donant nom a lleis orgàniques d'educació diverses i variades no són cap acudit...»

04.01.2021 | 19:24
Educació i les lleis

Ara hi ha un gran enrenou amb una nova llei d'educació, la LOECE, coneguda com la llei Celáa pel cognom de la ministra del tema. N'hi va haver també el 2013 amb la LOMCE (coneguda pel nom del ministre popular Wert), i el 2006 amb la LOE, i el 2002 amb la LOCE, i el 1995 amb la LOPEC, i el 1990 amb la LOGSE, i el 1985 amb la LODE, i el 1980 amb la LOECE, que va ser la primera en democràcia que va derogar la LGE, vigent des del 1970, que a la vegada havia substituït les anteriors del règim nacionalcatòlic... Encara que les persones que vam estudiar sota el yugo y las flechas no sabíem massa si hi havia una llei o no que regulava l'educació (n'hi va haver unes tres, em sembla, durant el régimen) però sí que sabíem que tot sovint hi havia un nuevo plan de educación nacional que canviava llibres, altres subtileses, i poca cosa més... I tots aquests acrònims donant nom a lleis orgàniques d'educació diverses i variades no són cap acudit... Però ens podrien fer reflexionar sobre què passa amb l'Educació. Per què tants de canvis per no canviar quasi res? Per què no hi ha maneres de trobar un consens en aquest camp tan important per a tota la societat?

La filòsofa Marina Garcés acaba de publicar Escola d'aprenents, on, entre moltes altres coses, diu: «L'escola no és la salvació de res, és un taller on assagem la convivència». I potser aquesta és la paraula clau: convivència. No es tractaria tant de matèries, treballs, avaluacions, noms i xifres, sinó d'aprendre a respectar, a acceptar la discrepància. Quin altre món hi hauria si, de l'escola, en sortissin persones amb aquestes vàlues ben assumides!

Però l'escola ensenya –almenys fins fa poc i encara ara en algunes- un subtil individualisme que fa treballar i lluitar per aconseguir el primer lloc del que sigui, per guanyar el que calgui, a vegades al preu que calgui..., i hauríem de recordar que sempre que algú guanya hi ha algú altre que perd. Llavors..., on queden la solidaritat i la convivència?

I ja veiem fins on ens han portat les successives societats de guanyadors i vençuts... El que guanya ha de mantenir el seu lloc amb dents i ungles, i el que perd guarda sovint un rancor que no el deixa viure feliç...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook